Vaig sentir molta tristesa quan fa anys es va reformar el carrer Molí perquè es van eliminar els seus ancestrals adoquins per a pavimentar-la amb modern formigó imprés. Sens dubte eixe sentiment venia provocat per la meua afició al ciclisme. La clàssica prova París Roubaix es desenvolupa des de fa 125 anys per trams de pavés, i també el Tour de França i el Giro d’Itàlia inclouen puntualment alguna etapa en la qual es travessa aquest tipus d’empedrat que provoca que les carreres acaben sent espectaculars.
Carlos Bueno
El adoquins tenen un valor en si mateixos perquè, més enllà del paisatgístic i utilitari, brinden una extraordinària importància en termes històrics. Des de l’època romana, el pavés s’ha utilitzat en carreteres i carrers de ciutats europees. També van ser les pedres originals que es van utilitzar durant el segle XV en molts països. Sens dubte és un material excepcionalment durador que hauríem de conservar i defensar per a les nostres pròximes generacions.
De fet, hi ha països d’Amèrica, Orient i Europa en els quals la llei protegeix el adoquins com a patrimoni local i nacional. Fa quasi dos dècades, el pavés del departament de Nord va ser declarat «patrimoni històric» per la ministra francesa del Medi Ambient, Segoleane Royeal, convertint en delicte robar alguna de les pedres (com alguns nostàlgics intenten cada any).
A Espanya en general no es té eixe sentiment de conservació i s’aposta per allò que sembla més pràctic. Segur que en el seu moment es podria haver rehabilitat el carrer Molí conservant els seus històrics adoquins, però anivellar-los haguera suposat un desemborsament major i es va optar pel més ràpid i fàcil. Encara que em continue lamentant cada vegada que pase per allí, ja no hi ha marxa arrere possible, així que toca analitzar i mirar cap al futur.
I el futur immediat ens porta a la reforma del parc. Des de la Plaça Argentina fins a la passarel·la ja es va remodelar. També la part que queda entre el carrer Sant Josep de Calassanç i el pas subterrani. Queda el tram intermedi, que encara segueix amb la fisonomia que en el seu moment va projectar l’alcalde Salvador Castell. La veritat és que es tracta d’un espai bonic per al passeig, amb grans zones d’ombra, punts curiosos de flora i, el que també és important i s’hauria de valorar: conserva un sabor clàssic i té interés històric.
Toca decidir si val la pena rehabilitar el que ja hi ha, arreglant, millorant i conservant eixe segment del parc respectant el seu disseny original com a homenatge a l’alcalde més significatiu que ha tingut Algemesí, o si es prefereix implantar un projecte nou que borre el passat. Si és així, el parc tindrà tres porcions heterogènies, dispars, discordants. És una opció.
Entenc que realitzar una consulta amb els usuaris del parc, que som tots, és tasca impossible i infinita. Però amb independència de la decisió del nostre ajuntament, seria importantíssim que l’elecció es prenga consensuada amb l’Associació de la Fira i amb la Comissió Taurina, que utilitzen cada any eixe lloc. I no em referisc a que se’ls ensenye el projecte, sinó a que s’atenguen les seues necessitats d’espai i comoditat. Això sí que suposaria recolzar de veritat les nostres festes (i el seu impacte econòmic).
