Maleït sigues. Em vas llevar les Falles i les Pasqües i m’has furtat el mes d’abril. Pretenies emportar-te la meua primavera i deixar-me veient la vida passar darrere del cristall de la finestra.
Carlos Bueno
Vas aconseguir detindre el temps. Quin dia és hui?, m’he preguntat una vegada i una altra durant tot este temps. Te’n vas endur els meus costums i em vas allunyar de la meua família i amics. Nosaltres som de carrer i de bar, d’aire i de parlar, de contacte i de carícies. Vas posar guants a les meues abraçades i vas aconseguir que res fora com abans. La pluja i els dies grisos acompanyaven la teua expansió i ajudaven a deprimir-me encara més. M’has vist derrotat i indefens.
Ha sigut un temps de soledat. D’estranya soledat viscuda en més companyia que mai. Quina paradoxa. Volies afonar-me, allunyar-me d’això del que estem fets, de carrer, de bar, d’aire, de parlar, de contacte, de carícies, d’abraçades… La teua intenció era aïllar-me però no ho has aconseguit perquè a casa hem estat més units que mai, perquè els veïns hem compartit balcons i sentiments.
M’has ensenyat a valorar els detalls. M’has recordat que som nimietat, que cal viure intensament, que l’existència és només present, que el temps corre i mai espera, que és impossible burlar-se del destí perquè quan menys t’ho esperes solta un colp i demostra qui és el que mana ací, que la ruleta gira i la partida està servida… que massa vegades la vida passa mentre fas altres plans.
Així que he aprés dels teus ensenyaments i no els desaprofitaré. Jo, que sempre he dit que sóc una ànima en moviment, des de la quietud del confinament he escrit normes de futur, maneres de jugar a ser feliç. No deixaré que este món que has trencat desbarate el meu somriure ni el dels meus. M’has demostrat que la vida és un moment, que la vida és hui. Canviaré la velocitat, intensificaré els detalls.
Deixa’m en pau perquè tot està canviant ja. Poc a poc anem eixint al carrer, relacionant-nos, tranquil·litzant-nos, guanyant-te metres mentre tu retrocedeixes. Perquè hi ha un cel més enllà del que veiem a simple vista però molt més prop del que pensem. Un cel sense tots els errors que els humans estem cometent i que, segurament, han provocat la teua aparició. Un cel més blau que esta bogeria dels últims temps. Sí, el nostre blau li va guanyant terreny al teu gris.
Per fi ha entrat brisa fresca de nou. La llibertat ha tornat a córrer per les nostres venes. La teua maldat ha tret el millor de nosaltres i ara hi ha pols d’estreles en l’ambient. Has provocat que cada dia a les huit siguem un poble unit reconeixent als vertaders herois que lluiten contra tu, un barri fet cançó d’esperança, un país murmurant amor. Som una marea de gent, tots gotes diferents, però remant junts, i així seguirem fins a véncer-te. No sé si un dia esta ferida es curarà del tot, però estic segur que madurarem i eixirem enfortits.
Sí, em vas llevar les Falles i les Pasqües, m’has furtat el mes d’abril, pretenies emportar-te la meua primavera i ara vols deixar-me sense les festes de la meua Mare de Déu de la Salut i sense la meua Setmana de Bous. Potser que enguany ho aconseguisques, però tornarem més forts perquè no podràs en la força del meu poble.
Somiar és tan fàcil com caminar. Així que imaginaré que puc veure el món al revés. Un món en el que tu no estigues. El passat ja se’n ha anat, l’ahir ja l’he guardat i el present camina del meu costat. Així que torna’m la meua vida i vés-te’n.
