Als Estats Units, tant els candidats demòcrates com els republicans exhibeixen amb orgull la bandera nacional en la seua solapa. En molts altres països americans, els representants de les institucions llueixen una banda amb els colors de la seua bandera en cada acte oficial.

Carlos Bueno.-  El mateix ocorre en gran part d’Europa, per exemple a França, Bèlgica o Itàlia. Això és una cosa impensable a Espanya, on qualsevol que es col·loque un distintiu roig i groc és assenyalat com a fatxa sense judici pel mig.

La bandera d’Espanya, coneguda popularment com la ‘rojigualda’, va nàixer el 28 de maig de 1785 baix el regnat de Carlos III, encara que va ser imposada com a bandera nacional en 1843 amb Isabel II de reina. Per tant, no té res a veure amb les dretes ni amb les esquerres, i molt menys amb el dictador Franco com alguns pensen. No obstant això, molta gent renega d’ella i assegura que no li representa.

A Espanya en general, i a Catalunya i València en particular, tenim un problema amb les banderes. Hi ha catalans que no se senten representats per la quadribarrada i prefereixen la independentista estelada blava. Hi ha valencians que no se senten representats per la senyera amb la corona sobre la part blava i prefereixen la quadribarrada. I entre tot este embolic hi ha qui prefereix la bandera republicana a l’oficial. Només faltaria que els representants públics hagueren de vestir una banda amb els colors de la bandera… Però de quina? Un desficaci.

I entre tant embolic, apareix la bandera del col·lectiu LGTB+, que va ser popularitzada en 1978 pel seu creador, Gilbert Baker, un artista de Kansas. Malgrat no existir un acte que l’establisca com a bandera oficial del moviment, és la més utilitzada com a símbol de l’orgull gai.

En el món se celebren 1027 Dies Internacionals: del càncer, dels oceans, de la Unesco, dels museus, de la dona, del xiquet, de la família, també de la pizza, de l’orgull zombi, de l’amant, de la tortilla de creïlles, del yo-yó, el de les dones sense roba interior… i el 28 de juny és el Dia Internacional de l’Orgull Gai.

Em sembla lícit i saludable per a la societat que tot aquell que s’identifique amb el moviment LGTB+ lluïsca la bandera sense objeccions al seu balcó, en el seu cotxe, en la seua polsera o en la seua samarreta. Em sembla lícit i saludable per a la societat que la bandera homosexual onege en les Institucions cada Dia Internacional de l’Orgull Gai, tot a pesar que no es tracta d’un emblema oficial. Però, quants dies ha d’estar penjada la bandera en organismes oficials? Seria lògic que el dia de la celebració. Recordem que comptem amb 1027 Dies Internacionals. Imaginem si cadascun haguera de col·locar la seua bandera en totes les Institucions.

Bandera sí. Drets tots, per descomptat, ningú hauria de pensar el contrari. Obligacions també. I una obligació hauria de ser la decència i la bona educació. Les celebracions del Dia de l’Orgull massa vegades s’han transformat en actes d’exhibicionisme xabacà. Jo he presenciat gent amb la empunyadura d’una bandereta ficada en el cul, fel·lacions sobre una carrossa i altres intimitats de difícil explicació. I al costat meu hi havia xiquets. De veritat hi ha necessitat d’això? Cadascun a la nostra casa practiquem el sexe com volem, però no fa falta que el mostrem als altres en públic.

Estic convençut que tot el col·lectiu no és així i que uns pocs entelen una reivindicació legítima. I estic convençut que el problema LGTB+ no és que la seua bandera estiga un dia més o un dia menys en un ajuntament, encara que alguns així ho han expressat. Resulta sorprenent que en un país on quasi ningú sembla voler banderes, la de l’Orgull Gai s’haja convertit en qüestió d’Estat. El problema és no tindre treball, no arribar a fi de mes, que no es respecte a les persones amb independència de la seua orientació sexual… Deixem de concentrar les ires en una bandera i posem-nos a treballar. Uns perquè els drets de tots siguen una realitat, i altres per a donar exemple de comportament en un dia festiu a la vista de tots, no en un club privat.