Que el coronavirus és impredictible i traïdor ja ho sabem tots. També sabem que per a uns és letal mentre uns altres ho passen sense símptomes, i no sabem com ens afectaria a nosaltres. Sabem com hem d’actuar per a evitar contagiar-nos encara que, potser per comoditat o per excés de confiança, no sempre ho fem, i sempre hauríem de tindre present que el maleït Covid pot ser el bixet invisible que acabe en la nostra vida.
Carlos Bueno.- A vegades no li donem la importància que té perquè les dades de contagiats i de morts ens carreguen, perquè acaben sent simples estadístiques de xifres fredes i oblidem que darrere de cada número hi ha una persona. No obstant això, quan li veus les dents al llop, quan el bixet creix i crida a la teua porta, tot adquireix la seua vertadera dimensió.
Pepe Ferrer ha mort per coronavirus. Per a molts serà un nom anònim, un número més. Per a mi és el difunt més important del món en l’actualitat. Entenc que cadascú tindrà la seua persona més important, així ha de ser, i esta vegada vull dedicar este editorial a tots eixos anònims tan importants com Pepe Ferrer que han sucumbit al Covid.
En moltes ocasions, quan algú ens deixa solem afirmar que “sempre se’n van els millors” i ens preguntem per què ell. En este cas és totalment cert que se n’ha anat el millor. Els que el van conéixer podran testificar la seua qualitat humana, la seua exemplaritat com a espòs, pare i abuelo, la seua lleialtat com a amic. Compromés amb les tradicions d’Algemesí, amb les que es va significar i en les que va participar. Home entusiasta i positiu. Actiu en el pla laboral, social i personal. El seu contagiós sentit de l’humor serà inoblidable. La seua capacitat per a afrontar problemes i contratemps amb tanta tranquil·litat com optimisme estava a l’abast de molt pocs.
Va ser esportista de jove i continuava pegant passejos amb bicicleta. Amb 72 anys estava fort com un roure i les circumstàncies l’havien convertit en el pilar fonamental d’una família que ara deixa desolada. Ara ja no cuidarà de la dona, ja no portarà als nets a l’escola, ja no esmorzarà en els amics que tant es reien amb ell, ja no anirà a pegar una miradeta a les taronges i a l’arròs.
Per què ell? Va dir el retor don Jesús Corbí en el sermó del seu sepeli que no havíem de fer-nos eixa pregunta perquè només ens portaria a la desesperació. Així que em quede amb el seu record, amb les vivències que vaig tindre al costat d’ell des que vaig nàixer. Amb el seu amor.
Pepe Ferrer era mon tio, per a mi el difunt més important del món en l’actualitat. Estic convençut que a ningú li agradaria perdre a les seues persones importants. Per això és tan necessari que impere la responsabilitat en este temps de Nadal que ara s’acosta. La vacuna definitiva està pròxima, sens dubte serà el regal tardà que ens portaran els Reis Mags. Fins que arribe convé contindre’s, renunciar i comportar-se. Temps hi haurà per a festes i celebracions. Que no faça falta vore-li les dents al llop per a ser sensats. Ens va la vida.
