Continuen havent somriures. També males cares. Però no les veiem. Les mascaretes cobreixen les nostres boques i les tapen. És la nova normalitat. Ens mirem als ulls. Ara ells parlen més que mai. Felicitat, tristesa, sorpresa, amor, disgust, vergonya, perdó… tot ho diuen els nostres ulls. Com es mira a algú a qui s’ha defraudat? Millor no haver de fer-ho.

Carlos Bueno.-  A pesar que a Espanya seguim sense estadístiques fiables de les defuncions relacionades amb el coronavirus, les dades dels registres civils apunten a unes 46.000 morts durant els mesos centrals de la pandèmia. D’elles, més de 37.000 superaven els 75 anys d’edat. Moltes d’estes persones han mort soles o quasi soles sense la possibilitat que els hàgem pogut acomiadar. Hem defraudat als nostres majors?

Es tracta de la generació que va nàixer durant la guerra civil i en la postguerra, la que va patir fam de veritat, la de les cartilles de racionament, la que, després de segle i mig de confrontació entre els espanyols, va fer possible el país en el que vivim gràcies a la reconciliació que va preconitzar i va posar en pràctica.

Ells van ser els que van reconstruir les nostres ciutats i es van desgastar buscant una Espanya millor. Gent que va superar la barbàrie i que va saber passar pàgina, que ens va deixar la gran herència sobre la que hem construït el nostre present.

Persones amb el cor ferit que fugien del terror amb la necessitat de superar les misèries i construir la pau. Una generació que va posar en valor la gratitud i la concòrdia.

La majoria d’aquells espanyols, quan comptaven als seus fills l’època que els va tocar viure ho feien buscant la reparació, no la revenja, i van viure la seua joventut amb el desig que mai més tornara la violència entre nosaltres. Va ser la generació que no va acumular rancor, que des de les esglésies o des de les reunions clandestines del partit comunista van buscar una pacificació silenciosa. Tots van haver de fer un gran sacrifici per a traure a les seues famílies avant i modernitzar el país.

Van rebre amb satisfacció i alegria l’arribada de la democràcia. Es van tirar sobre la seua esquena el desenvolupament dels anys 60. Alguns van eixir dels pobles i van marxar a les ciutats, uns altres van haver d’emigrar. Van fer la transició amb enteniment i cordialitat i van edificar l’anomenat estat de benestar. Molts van aconseguir que els seus fills tingueren carreres universitàries i la possibilitat de prosperar en la vida per a aconseguir l’estatus de classe mitjana. Van resistir amb serenitat els anys de plom d’ETA, van globalitzar Espanya i ens van introduir en el segle XXI.

I esta generació, quan ja semblava que havien fet tot el que estava a les seues mans i s’havia jubilat, va ajudar els seus a superar la crisi de 2008. Es van fer càrrec dels seus fills en atur i dels seus néts (segons dades de la Fundació Foessa, 600.000 majors mantenien a tota la seua família amb la seua pensió). Ells, que van cuidar als seus antecessors, ara havien d’atendre els seus descendents. Sense eixos majors el desastre econòmic a Espanya hauria sigut molt superior.

Va ser la gent de la solidaritat inter-generacional, la que repetia que els seus fills no havien de passar el que ells van passar. Possiblement va ser la generació que mai va fallar, i eixos són els que més han patit el Covid. Ens hem perdut la major contribució que ara podien fer, la de transmetre’ns tot el seu saber i experiència.

Hi ha hagut cert exclusisme per raó d’edat en esta pandèmia, és inqüestionable. Potser no es podia fer una altra cosa. No sé. Em queda el dubte de si com a societat els hem fallat, si els hem defraudat. I jo no vull defraudar a ningú per a no haver de mirar-li als ulls sense saber quina mirada he de posar. Per això és tan important acatar les mesures de prevenció contra en coronavirus. Açò no s’ha acabat. Siguem cabals. Per respecte als qui ens van donar la vida i la pau.