Jovi Esteve
Qui no recorda eixe olor a terra mullada i ambient pur tan característic quant acaba de passar una tronada? Realment és eixa classe d’olors que la nostra memòria guarda en el seu disc dur per sempre, igual que succeeix amb el pa acabat de coure o les fulles d’un llibre recent estrenat. Són sensacions que podem identificar fàcilment fins i tot després de diversos anys sense percebre-les. A la primavera i l’estiu, per exemple, són típiques les tronades que mouen des de l’interior de la nostra Comunitat cap al litoral, deixant trombes d’aigua que remouen la terra seca. En ella hi ha una substància anomenada geosmina (que en grec significa ‘aroma de la terra’), que al barrejar-se amb la pluja impregna l’ambient d’esta característica olor que tots coneixem a terra banyada. El més curiós és que molta gent no conéix que la geosmina és produïda per un bacteri inofensiu, l’Streptomyces coelicolor (o bacteri d’Albert), microorganisme ben conegut entre els científics perquè és la base dels antibiòtics d’ús més freqüent. Quan plou, les gotes fan botar de terra la geosmina, afavorint d’esta manera eixe característic olor que reconeixem de seguida. De fet, no fa falta esperar a una tronada, també podem aconseguir esta agradable sensació banyant directament la terra al regar un jardí.
Algunes persones creuen que este famós olor té el seu origen en l’ozó, però no és així, perquè este gas, que es forma durant les tempestes amb gran aparell elèctric, no té un aroma agradable sinó tot el contrari, la seva olor és molt forta i, en grans concentracions, irritant. Podríem dir que unes tronades fan bona olor (les que no porten aparell elèctric), altres fan pudor (algunes de les que sí porten activitat elèctrica, tampoc totes) i en altres ocasions, no apareix cap de les dos olors i, simplement, la gent percep una magnífica sensació d’aire net i diàfan gràcies als ruixats que netejen l’atmosfera en arrossegar fins a terra la contaminació i la pols en suspensió que hi havia a l’ambient. Precisament l’origen d’esta mala olor d’algunes tronades no està en la pluja, sinó en els rajos. Quan hi ha molta activitat elèctrica, l’aire despedeix una olor molt forta i desagradable, que algunes persones han arribat a comparar al dels ous podrits, encara que este no és obra de l’ozó, sinó de l’àcid sulfhídric. Fer olor d’ozó no és tan senzill, i de vegades passa amb les anomenades supercèl·lules, extraordinaris sistemes tempestuosos de gran envergadura. Per últim, una curiositat sobre este bacteri anomenat ‘geosmina’: sabien que és la molècula implicada en la supervivència dels camells en els secs deserts? Així és. Sembla que esta molècula és la que dóna el senyal de que la desitjada aigua està a prop. Un fet cert és que els camells del desert del Gobi són capaços de trobar aigua a més de 80km de distància. Cóm ho fan? Precisament açò ha sigut un misteri per als científics al llarg dels anys. El recent descobriment del gen de la ‘geosmina’ està ajudant a aclarir-ho. Sembla que en les poques zones humides que hi han als deserts s’alliberen estes bactèries, les quals podrien ser captades pels receptors olfactius dels camells.
