Lluís Escartí

RECORDS I VIVÈNCIES DE LLUÍS CALPE CERVERA FAN DE FIL CONDUCTOR PER A DESCOBRIR BONA PART DE LA HISTÒRIA D’AQUEST INDRET DEL NOSTRE TERME.

Mentre l’agricultura era la base fonamental de la nostra economia, les casetes de camp es trobaven totes habitades. En el padró municipal del  1.889, d’una població de 7.349 habitants,  319 persones vivien en casetes de camp. El número augmentà considerablement en padrons posteriors. El 1.901, d’una població de 7.990 habitants,   ja n’eren 674 els que vivien fora del nucli urbà, i el 1.916 s’arribà a la xifra de 767 d’un total de 12.226.

Les coses canviaren a partir de la dècada dels 60. L’emigració i la crisi de la taronja, la demanda de ma d’obra per part d’un sector industrial emergent i els llocs de treball que anava generant el sector de serveis foren factors infuents en l’abandó de l’agricultura, sobretot per part de la gent més jove. En aquestes circumstàncies s’inicià un èxode de famílies cap a la ciutat, buscant millors condicions de vida, i les cases de camp, poc a poc, s’anaren abandonant, fins al punt que actualment es troben quasi totes deshabitades. Algunes ja han desaparegut, com és el cas de la casa de la  Minyoneta, la de Bruno, la de l’hort de Panous, la de Marzo,  la del Notari, la de Cabanes, la dels Frares de baix, la de l’Ensenyança, la de Porrinyes… Altres es troben en situació crítica o  a punt de desaparéixer: la del Noviet, la de Folco, la de les Morelles, la dels Capellans, la de l’hort de les Monges… Però encara en queden que, testimonis d’una època d’esplendor,  suporten amb  certa dignitat –no totes- el pas del temps. Són les més grans, les que tenen més interés arquitectònic, les cases de les grans finques adquirides per gent forastera de la burgesia, senyorets, amb  els guanys de les seues indústries. Són les cases dels horts de Làzaro, Fleta, Peña, Regal, Pròsper, Sanz –mas Sanz- Romero i la casa de Igual, popularment  coneguda com la casa del Xurro.

LA CASA FORMAVA PART D’UNA FINCA QUE ARRIBÀ A TINDRE UNA EXTENSIÓ APROXIMADA DE 1.200 FANECADES.

Als inicis de la dècada dels 80 del segle XIX, Adolfo Igual Vicente, natural de Rubielos de Mora (Terol) i Maria Sanz Pérez, oriunda de Morella (Castelló de la Plana), propietaris de 2 fàbriques tèxtils instal·lades a les referides poblacions, invertiren gran part dels beneficis empresarials en l’adquisició de finques a la Comarca de la Ribera: quatre en varen comprar  a Alzira – al Forn de Carrascosa-,  una a Carcaixent, una a Alberic i una altra – la més gran- als termes d’Algemesí –majoritàriament- i d’Alginet.

“La finca del Xurro –comenta Lluís Calpe- es va iniciar comprant unes 100 fanecades a la família Marzo, al terme d’Alginet; la gent major l’anomenava el Pomeral, perquè estava tota plantada de pomeres. Després adquiriren la finca de Brugada. Posteriorment, s’afegiren les finques de Navarro i de Pueyo, plantades de tarongers. Totes les finques tenien la seua casa. La resta eren parcel·les: 20 fanecades d’oliveres i ametlers, 25 de garrofers, altres eren vinyes i terra erma, que es va transformar per al cultiu. Tant les oliveres com els ametlers i els garrofers els arrancaren el 1.936. La finca arribà a tindre 1.200 fanecades, de les quals 300 acabaren sent  tarongers i 900 terra campa llogada a llauradors, majoritàriament d’Algemesí i alguns d’Alginet, per al cultiu de cacau i de pèsols”.

Estava situada al nord-oest del terme, en la partida de Cotes, la zona anomenada la Muntanya, per ser la més alta del poble i pel color rogenc de la seua terra. “La finca –continua Lluís- limitava  a l’oest amb la séquia del Rei, des del pont d’Alginet fins al de Tarango –una recta de 1.960 metres-; pel nord, amb el camí de l’Assagador; a l’est, per la séquia de Sollana, el camí Claper i la carretereta de les sénies del Torrater  i Maravilla, prosseguint per la séquia i la finca de Viciano fins al camí Algepsers; pel sud, amb el camí Algepsers”.

La propietat tenia 2 motors moguts per  màquines de vapor, cadascun d’ells amb una xemeneia de més de 25  metres d’alçada. Una situada en la finca adquirida a Marzo, anomenada el motoret  del Xurro. Al costat hi havia una casa i una gran bassa –on els joves anàvem a nadar els anys 50 i 60-, alimentada pel motor que treia l’aigua d’un pou des de 25 metres de profunditat. L’altre motor estava prop de la casa principal i arreplegava l’aigua de la séquia del Rei des del ramal de Brugada i omplia 2 basses més. Per al reg de la finca, a banda dels 2 motors hi havia també 6 sènies. Jo n’he conegut funcionant 2 d’elles. El 1.931 les màquines de vapor foren substituides per motors elèctrics, instal·lats per l’empresa Garzz-Ibèrica, de nacionalitat suïsso-alemana. En el muntatge del segon motor, el tècnic, un jove alemà anomenat Karl Tanque, va morir manipulant els cables d’alta tensió. El pobre va ser soterrat al cementeri d’Alginet”.

Pareix ser que la casa del Xurro s’acabà de construir sobre el 1.885 sobre el solar on es trobava la casa de l’antiga finca de Brugada. Els primers masovers que l’habitaren foren Benito Gómez Catalan, nascut el 1.845, i la seua dona, Paula Arcusa Toran, (1.855). Procedien de Nogueruelas (Terol) Tingueren 3 fills: Teodora (1.887), Asunción (1.889) i Daniel (1.894), pare de Danielet, conegut jugador professional de pilota dels anys 40 i 50.

El 1.918, la nissaga Benito Arcusa, després de 35 anys servint la família Igual–Sanz, abandonà la finca, que passà a ser administrada pels avis de Lluís Calpe Cervera, procedents  de Rubielos de Mora (Terol): Pedro José Cervera Montoliu, (1.870): Rita Edo Pastor (1.872) i els 4 fills: Juan (1.894), Milagros (1.899), Miguel (1.901 i Pedro (1.910). “Quan arribà el meu avi –raona Lluís-, es va trobar amb el llistat dels lloguers  de les terres escrit amb els malnoms: Tio Sixto, Calina, Carabassot, Tomaca, Tofolet, Esquena, Tales, Barret, Rastollero, Tombarrotllos, Negre, Trentaquatre, Camals, Pipa, Ferrero, Picanya, Coixo d’Alginet, Taixo, Ventura, Navaixeta, l’Ouero, Roig de la Sapa, Canyamera, Faltriquera, Pulsera, Rata, Fava, Pepiu, Llargo, Tendero, Tramusser, Llanterna, Botija, Bombero, Faenes, Casao, Ratat, Torrater, Rifo, Olla, Sardina, Cabero, Tomo, Marzo, Mora, Mosquit, Mellat, Carletí, Garrofa, Minyo, Blau, Formatgero, Carrana”…

“El meu avi –i remampren la conversa canviant de tema- era un gran caminador. Solia anar 2 vegades al mes a revisar cada una de les finques que l’amo tenia a la comarca, i a final de mes eren els encarregats els que venien a la casa del Xurro a presentar-li els comptes de l’administració. Quan el meu avi anava a les finques del Forn de Carrascosa – Pedro, Llinares, Potreros i Margantoni-, eixia de la casa encara de nit, amb el seu rosari en les mans, i en arribar a peu al barquet del tio Nel·lo creuava el riu per a poder arribar a les finques. Total 5 hores caminant. Quan acudia a Carcaixent, una hora caminant fins Algemesí, d’allí a Carcaixent en tren, després 4 quilòmetres més a peu  fins a la finca. Total  quatre hores de marxa. Si anava a la finca d’Alberic, havia de recòrrer 6 km. a peu  fins a Alginet, per arribar en tren a Alberic,  i d’allí fins a la finca havia d’anar a peu 4 km. més. Total 20 km. de caminada. Quan els amos li proposaven fer el trajecte en cotxe, ell els contestava: “Mientras vendan alpargatas, no necesito ningún coche”. I seguix: “Quan el meu avi arribà a l’hort del Xurro, encara es cobrava el lloguer amb part de la collita. El producte – obligatòriament cacau i pèsols- es media a barcelles. Per arreplegar el producte s’utilitzaven 4 carros. Amb el  pas del temps, amo i llogaters acordaren fer el pagament en metàl·lic”. I amb el pas del temps, la casa del Xurro sentí l’absència de 3 membres de la família Cervera-Edo: Pedro,  tristament  desaparegut durant la guerra en el front de   Terol; Juan, que se n’anà a viure a Daroca (Saragossa), i  Miguel, practicant i comadró, que tornà a Rubielos de Mora,   on un carrer honra la seua memòria. Milagros, però, seguí en el casal. Es va unir en matrimoni  amb Bartolomé Calpe Clemente –també de Rubielos de Mora,  i tingueren 4 fills: Miquel (1.922), Lluís (1.924), Pere i Miracle (1.926). La nissaga aragonesa acabà arrelant al nostre poble: actualment va ja per la 5ª generació.Compta Lluís que la casa de l’hort del Xurro és una edificació grandíssima. En la part superior hi havia 9 habitacions amb totes les comoditats que una família benestant podia gaudir. L’accés es feia per  una escala decorada amb rajolets de Manises  amb dibuixos florals.  En la part de baix, a la banda esquerra, es trobava la llar en una sala gran, on podien reunir-se 30 persones al voltant del foc. Tot el frontis de la paret de la llar, fins a una altura de 4 metres, estava revestida amb rajolets de Manises de 20×20 cm. amb dibuixos diferents, tots relacionats amb la cuina. El motiu central del mural ceràmic, situat en la part baixa, era un gat contemplant, embadalit, una filera de botifarres i una altra de llonganisses. El conjunt era de gran valor artístic. A mitjans dels anys 50 Maria Aranda Igual i el seu oncle, José Igual Sanz manaren arrancar-lo i se’l dugueren a la casa pairal de Rubielos de Mora. Al costat de la llar  estava la cuina i el rebost. Darrere de la cuina estaven les habitacions dels casers. La casa donava a un pati interior de 3 fanecades, el qual comunicava  am la quadra,  el corral on es recollia el ramat de corders i el graner on s’amagatzemava el cacau i  també les garrofes,  l’alfals i les cacaueres per al bestiar. Hi havia també una carbonera on es guardava el carbó que alimentava les primitives màquines de vapor.

Davant de la casa hi havia 3 eucaliptus i un pi pinyoner que encara existix. A la dreta,  un sequer de 3 fanecades tot enrejolat. A l’altra banda del camí d’accés a la casa, un idíl·lic jardí amb una pèrgola al mig, a la qual s’arribava a través d’unes arcades de ferro. L’elegant bougainville i l’aromàtic gessamí que  s’enfilaven per les arcades i la pèrgola produïen una sensació de frescor els calorosos dies d’estiu. Arran de terra, s’escampava  la senzillesa de  multitud de violetes. Flors i arbres fruiters: nesprers, pereres, pomeres, cirerers, sorolles i palmeres, vorejaven l’accés a la casa. A la meitat del camí, dos bancs de pedra.

A inicis dels anys 50 del segle passat la finca es va reparcel·lar i es va vendre. Els propietaris desviaren els diners cap a negocis immobiliaris, econòmicament més profitosos. Només conservaren la casa i 50 fanecades de tarongers. El 1.953 la família Cervera-Edo abandonà la casa del Xurro i se’n vingué a viure al poble. I del poble anà a ocupar-la la última família, la de Manuel Tristante Garcia,  Empar Lloret Sellés i els fills: Manolo, Eduardo, Pepe i Maria.  El 1.980, aproximadament, es va quedar definitivament deshabitada.

 passat 126 anys des que es va construir aquell noble edifici. El temps s’ha fet notar, sobretot durant  els últims anys d’abandó: la incúria es manifesta per tot arreu. Quina llàstima! Lluny queda aquell lloc idìl·lic, testimoni d’una època d’esplendor.

A Lluís Calpe Cervera, agraïnt-li  la lliçó magistral de geografia pràctica, impossible d’oblidar.