No podem negar que Juanito Domingo és un dels personatges més coneguts de la nostra localitat. De segur que quan l’hem vist pel carrer, amb la simpatia que el caracteritza, ens ha delectat amb un “Adéu” o amb un “Bon dia!”. I és que, almenys jo, no puc evitar pensar en ell amb molta tendresa.

Ainhoa Machí

N’estic segura que, encara que tothom coneix a Juanito, no tots coneixen la seua història.

Amb pare llaurador i mare mestressa de casa, va passar la major part de la seua infantesa entre Algemesí i la part de la Marjal que es troba més propera al Perelló. Allí, són pare treballava per a una família bastant adinerada cultivant alguns aliments. Cada vegada que tornaven al nostre poble per visitar a la família venien amb una sola bicicleta, on es solien traslladar fins a 5 persones: son pare, sa mare, Juanito i les seues dues germanes.

Durant els seus anys al Perelló, els pares de Juanito, que ja sabien dels problemes de desenvolupament del seu fill, estalviaven cada mes una gran part dels seu sou per dur al seu fill a la consulta de dos metgesses, que van aconseguir que millorara la seua parla i la mobilitat de les extremitats. Com ens conta la seua germana Carmen, els seus pares sempre havien estat molt avançats a la seua època ja que la situació ho havia requerit.

Anys després, tota la família va tornar a viure a Algemesí, concretament a El Raval, i Juanito, que ja s’anava espavilant, va començar a integrar-se en diverses activitats del poble. Entre elles, de segur que tots conegueu el seu treball com a cap d’estació, on s’encarregava de donar les eixides i les entrades dels trens, sempre amb la seua gorra i la vara.

El cèlebre Juanito vist per Miguel Alonso

Tot i que aquesta va ser la seua faceta més coneguda i duradora, també va tindre algunes altres feines di

stingides per tots: director de banda amb la seua pròpia batuta, guàrdia urbà a l’encreuament del carrer Muntanya i la ronda d’Alzira, encarregat de magatzem amb llibreta i bolígraf, arbitre amb xiulet… Totes eren feines de manar. Perquè altra cosa no, però a Juanito sempre li ha agradat manar.

Encara que la seua vida sempre ha estat plena d’activitats i moments feliços, la seua germana Carmen ens conta el seu moment més trist: la mort de sa mare. Juanito va estar alguns mesos per entendre que no l’anava a poder veure més. No era capaç d’entendre el que havia passat i va viure els seus moments més tristos.

Actualment, amb 69 anys, gaudeix de la seua rutina. Viu amb la seua germana, que es fa càrrec d’ell amb la més gran de les passions, ix a passejar dues vegades al dia, dedica algun temps a pintar i, el que més li agrada, acudeix a tots els assajos de la rondalla on canta Carmen, la rondalla Adesiara Fandanguers.

Carmen, durant la entrevista concedida a La Veu d’Algemesí, ens confessa que molta gent li suggereix dur a Juanito a alguna residencia on es fagen càrrec d’ell, però segons ella afirma “mentre jo visca i puga, ell és per a mi”. A més, ens conta emocionada, que per a ella cuidar a Juanito tot el dia li dona molta felicitat, perquè quan el veu feliç, ella és feliç. Tampoc s’acomiada de mi sense explicar-me que es sent molt agraïda amb tots els veïns del poble, que generació rere generació, normalitzen la situació de Juanito i li presten la millor de les seues atencions.