Jesús Corbí Vidagañ.- “A primera hora de hui Juan Fermín ens ha deixat. Descansa ja, en pau, en els braços del Pare”. Amb aquestes senzilles i sentides paraules em comunicava Maru, en la matinada del dijous 17 de juny, la mort de Fermín. L’endemà, divendres, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, a les 11 del matí a la basílica de Sant Jaume, celebràvem la seua missa exequial i l’acomiadàvem davant de la imatge de la Mare de Déu de la Salut.
En aquell moment vaig dir unes paraules que ara pose per escrit per a ser publicades, a petició del director de La Veu d’Algemesí. Gràcies per la possibilitat que aquest periòdic m’ofereix d’aportar el meu granet d’arena per reconèixer i agrair la vida i l’obra de Joan Fermí Teruel Barberà en l’àmbit de la parròquia de Sant Jaume i de la ciutat d’Algemesí.
Amb Joan Fermí vaig aprendre quines eren les coses veritablement importants en la seua vida: ell era un home de fe sincera, entregat amb cos i ànima a la seua família, a la seua parròquia i al seu poble. I estos tres àmbits de la seua vida estaven perfectament integrats, amb una dedicació plena, entusiasta, constant, pacient i perseverant… tot embolcallat per una tendra i entranyable devoció a la Mare de Déu de la Salut.
Durant tretze anys vaig tenir l’oportunitat d’estar moltes hores al dia al costat de Fermín i compartir moltes vivències i treballs a la parròquia. Al seu costat vaig aprendre moltes coses, i d’algunes vaig deixar constància en el moment del seu soterrar. Tres coses diré i una quarta.
Fermín era una persona molt zelosa de la seua intimitat, gens presumida ni queixosa. Mai no he sentit eixir dels seus llavis una paraula d’enuig per trobar-se malament o estar cansat. Endevinava, pel seu rostre expressiu, si estava cansat o malalt, però mai era això motiu per deixar de prestar qualsevol servici ni perdre la seua exquisida correcció. Igualment les alegries, les grans alegries i emocions li les notava pels seus ulls que, amb molta freqüència, traïen amb les llàgrimes els sentiments del seu cor. Quanta tendresa manifestava en parlar de la seua família, dels seus avantpassats, de les coses senzilles de la vida, del poble… de la Mare de Déu.
Juan Fermín tenia una sensibilitat especial per mirar les coses i expressar-les. Eixa sensibilitat la traduïa en delicadesa i tendresa: amb quines paraules i amb quin to de veu tan bonic el sentia jo telefonar a Maru o parlar amb els seus fills. Era d’una sincera cortesia i atenció amb les persones, més quan més majors o menudes eren, a l’oficina parroquial o a la residència Sant Vicent Ferrer. Ni cal dir el tracte que em dispensava a mi, com a rector, i als altres preveres del poble. Les injustícies i les situacions de necessitat de les persones pobres, febles o malaltes el
Juan Fermín en una imatge recent en sa casa. MOISÉS CASTELL/Prensa2.
colpien fins a les llàgrimes. La seua sensibilitat li donava una mirada –encara que físicament miop- ben ampla i profunda per captar la realitat i fer d’ella un motiu de lloança: el seu humor, i fins i tot la seua crítica, tenien el to graciós de qui sap mirar amb benvolença la realitat. Poeta, lloancer, trobador de la Mare de Déu…, la devoció popular queda amb un gran deute de gratitud cap a Fermín, perquè ha posat veu i paraules al sentiment, a la devoció i a la fe. Fermín no solament ha escrit en quantitat –quants anys de lloances, misteris, poemes, prosa i vers- sinó que la seua sensibilitat i tendresa han vessat en els seus escrits de qualitat literària, històrica i devocional a la Mare de Déu de la Salut. Simbiosi exemplar en paraules de tendresa per expressar l’amor familiar i l’amor a la Mare de Déu.
Joan Fermí ha estat un home enamorat del seu poble, de la seua gent, la terra, els costums, les tradicions, la llengua i la cultura. En la seua trajectòria cultural i espiritual –amb el mèrit afegit de ser molt autodidacta- Joan Fermí ha viscut una síntesi ben acurada, dinàmica i quasi espontània entre fe i cultura: això que tants maldecaps dona al pensament contemporani. En ell i la seua manera d’entendre la cultura no ha trobat contradicció, ans al contrari: la cultura i la fe mútuament s’han enriquit i ajudat en un diàleg constructiu i ben assenyat.
Quantes coses mes podria contar de Juan Fermín i de la seua dedicació i preocupació per la parròquia. Deixe només estes tres breus pinzellades que he recordat. I una quarta: al darrer tram de la vida de Juan Fermín, s’han reproduït en ell els misteris de la vida de Crist, al qual fou incorporat pel baptisme i per una vida de fe ben arrelada.
L’última quaresma de la seua vida va ser ja un camí de purificació en el seu cos que anava anunciant, amb una debilitat cada dia major, la passió que havia de viure. La quaresma va anar preparant Fermín per a viure el seu Calvari, com a Jesús els quaranta dies del desert, amb temptacions, fam, set i dolor, el prepararen per a la seua missió i passió.
El dia de Pasqua, celebrant la victòria de Crist sobre la mort, Juan Fermín carregava amb la creu per pujar a la muntanya sagrada del dolor. Confortat per la resurrecció de Crist, ell iniciava el seu camí de despullament, d’abaixament, d’humiliació: al llit de l’hospital les notícies del seu estat de salut anaven presagiant que el cimal del Calvari no era molt lluny. (Maru anava meditant, -en el silenci del desconcert, el terrible dolor i sofriment, la por i la incertesa-, que la vida i la mort estan molt juntes, que van de la mà, i que la malaltia i la salut només tenen una línia molt subtil que les separa. Així ho pensava i així ho feia veure als seus fills).
Arribà, després de cinquanta dies, l’Ascensió i Pentecostés: la plena glorificació de Crist a la dreta del Pare en el cel. També arribà per eixos dies la creu per a Fermín amb tota la seua duresa. “Ablándate, madero, tronco abrupto, de duro corazón y fibra inerte…” Els dies d’intensius, més separat de la família, amb més risc per a la seua vida, agreujant-se l’estat de dia en dia. “Vinagre y sed la boca, apenas gime…”. Crist glorificat i Fermín crucificat. Hores i dies d’agonia, presagi del darrer camí cap a la gloria junt a Crist.
“Junt a la creu de Jesús estava la seua mare, Maria, i el deixeble a qui Jesús estimava”. Als peus del llit de Fermín i a la capçalera estava Maru, i Juanfer, Carles i Raül… als qui tant estimava. Quant els ha estimat i quant ha pregat per ells! Ara els queda el consol de poder-lo acomiadar i estar a la seua vora en eixos darrers moments.
Festa del Cos i la Sang de Crist, donació absoluta de Crist. Vigília de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: l’amor misericordiós i incondicional de Déu. “Qui ens podrà apartar del seu amor? Ni la vida ni la mort, ja que en tot eixim vencedors per Aquell que ens estima!” Juan Fermín descansa ja en pau, en els braços del Pare. “El que ressuscità Jesús també ens ressuscitarà a nosaltres i ens farà estar junt a Ell”. Així la mort, amb tota la seua càrrega de dolor i de tristesa, es converteix en una victòria: el pas d’aquest món al Pare amb Jesucrist.
I a l’entrada del cel, segur que Joan Fermí s’ha trobat ja amb les persones estimades que l’han eixit a rebre. Ell haurà organitzat els cors dels àngels, i llapissera en mà, estarà acabant d’escriure algun vers que l’àngel més gosat quasi improvisarà, per presentar-se davant de la Mare de Déu i oferir-li tota la seua vida, la seua família, la seua parròquia, el seu poble, en un homenatge de lloança, a qui tantes vegades en aquest món havia lloat com altíssima palmera, pou refrescant, estrela del matí.
