A punt de tancar l’edició d’este periòdic, vaig rebre el missatge d’una xica que em comptava els problemes que tenia el seu marit en l’empresa local per a la qual treballava.

Carlos Bueno.-  Em deia que s’havien produït 28 acomiadaments i els afectats, entre els quals es trobava el seu home, estaven patint complicacions per a legalitzar el nou estat laboral i cobrar el finiquito. Segons pareix, l’empresa s’havia declarat insolvent, però ella sospitava que realment no ho era perquè els treballadors que amenaçaren amb denunciar sí que havien percebut les nòmines endarrerides i les quantitats que els corresponien per l’acomiadament. Em demanava la xica que publicara la qüestió mantenint-la a ella i al seu marit al marge. És a dir, que creguera la seua exposició i donara jo la cara sense que aparegueren els seus noms.

A pesar que la vaig creure, li vaig explicar que per a comptar el conflicte amb rigor hauria de posar-me en contacte amb l’empresa i contrastar la seua versió. Entenc que escoltar a les dos parts i oferir la possibilitat de donar explicacions a tots era el més lògic. Si esta opció no li agradava, també li vaig proposar que escriguera una carta sense donar noms, ni el seu ni el de l’empresa, i que li la publicaria en la secció “Parla el poble”. Resulta evident que cap de les dos propostes li van semblar bones, perquè la seua resposta va ser: “No m’heu ajudat. Gràcies per res. Deixaré de llegir el periòdic”.

Vaig repassar el meu missatge per a assegurar-me que li havia explicat bé les dos possibilitats, que quedava clar que sí que volia ajudar-la, i em vaig convéncer que així ho havia fet. Amb la consciència tranquil·la vaig entendre que la gent passem per moments difícils i de nervis en els que no volem veure altre punt de vista que no siga el nostre.

No obstant això, la crispació que viu la societat està massa generalitzada. No sé si la població segueix l’exemple dels nostres polítics o si són ells els que es contagien de l’actitud del poble, però la realitat és que és suficient vore un debat en les Corts o el Senat, inclús en un Ple, per a comprovar el grau d’agressivitat dels uns contra els altres. Les desqualificacions, faltes de respecte i improperis són constants entre els nostres representants i també d’ells cap a altres col·lectius. Sembla que tots estan en posició de la veritat absoluta i la resta són uns inútils que estan totalment equivocats. El resultat és que la irritació i la intolerància creixen i es propaguen entre els ciutadans a tots els nivells.

Més de 400 anys abans de Crist, Sòcrates començava les seues tertúlies amb la cèlebre frase “només sé que no sé res”, per a, a partir d’eixe moment, escoltar als demés i absorbir altres punts de vista. El filòsof grec proposava la idea que l’individu no té la veritat absoluta, i que és important que es tinga la disponibilitat i voluntat d’aprendre, així com d’adquirir nous sabers. Una dita tan llunyana en el temps i tan necessària en l’actualitat.

A principis de segle XX, Pío Baroja, membre de la Generació del 98, va dir que “a Espanya hi ha set classes d’espanyols: 1- els que no saben, 2- els que no volen saber, 3- els que odien el saber, 4- els que pateixen per no saber, 5- els que aparenten que saben, 6- els que triomfen sense saber, i 7- els que viuen gràcies a que els altres no saben. Estos últims es diuen a si mateixos polítics i a vegades fins a intel·lectuals”. D’esta sentència fa ara 119 anys. En aquella època, Miguel d’Unamuno va advertir als polítics: “Vencereu, però no convencereu”. Lamentablement sembla que tot continua igual.

2023 és any d’eleccions, primer municipals i després generals. Demanaria als nostres representants menor absolutisme i egocentrisme, i major assossec i voluntat d’aplicar els ensenyaments de Sòcrates per a llevar-los la raó a Baroja i a Unamuno, i sobretot per a què donen exemple de tolerància i respecte a la gent. I a nosaltres, als del carrer, no ens vindria mal una major inquietud pel saber. Només la cultura ens salvarà d’imposicions.

A la xica que em va traslladar el problema laboral del seu marit li demane que ens continue llegint i li desitge de tot cor que la seua situació i la de la resta de treballadors acomiadats s’arregle prompte. Ah, i feliç any nou per a tots.