Segons Europa Press, un total de 245 milions de cristians són perseguits en el món. L’informe revela que un total de 73 països han aconseguit nivells de persecució “alts, molt alts o extrems”. La llista està encapçalada per Corea del Nord, Afganistan i Somàlia, i els segueixen uns altres com Líbia, Pakistan, Sudan, Iran, Índia, Síria, Nigèria, Iraq, Aràbia Saudita, Egipte, Uzbekistan, Vietnam, Algèria, Mauritània, Turquia i la Xina entre altres.
Carlos Bueno.- El Vaticà aporta dades que testifiquen que al voltant de 150.000 cristians moren a l’any assassinats en atemptats a causa de persecució religiosa. S’observa també un alarmant augment en el nombre d’esglésies atacades, que sobrepassa les 1.800 per any. Este apartat de violència contra temples també l’encapçala Nigèria, amb 569 esglésies assaltades, seguit de la Xina.
A més, de les dades es desprén que un total de 3.150 cristians van ser detinguts, processaments i empresonats per causes relacionades directament amb la seua fe durant l’any passat. El motor principal de la seua persecució hui en dia és el “radicalisme islamista”. Afirmar que tots els musulmans són roïns seria tan simple com injust i fals. A tot arreu hi ha de tot. Que li ho pregunten si no a l’Església Catòlica, que en l’Edat Mitjana va instituir la repulsiva Inquisició. Però que hui dia es continue marginant, torturant i assassinant per qüestió de religió, em sembla que diu molt poc a favor del món en què vivim.
Llegia perplex totes estes dades fa només unes setmanes. La veritat és que són xifres aclaparadores sobre un mal que sembla no esguitar-nos perquè sembla estar lluny però que continua latent en ple segle XXI. I encara que ací no es tracte d’un problema tan greu, sí que s’estima galopant. El passat 24 de febrer, escoltava en el telediari que s’estava buscant a quatre dones pels danys provocats a l’església asturiana de San Pedro en Langreo. Segons van captar les càmeres de seguretat, les dones es van acostar a la zona de l’altar i, després d’encendre diversos ciris, van cremar un matell, van tirar llibres litúrgics i van furtar micròfons.
En el mateix telediari es recordava que feia un temps dos cantants de “trap” van gravar un videoclip en plena catedral d’Almeria i van ballar en l’altar major sense demanar permís. La meua sorpresa va ser que eixa mateixa nit van profanar la capelleta que la nostra patrona té al carrer Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Els gamberros es van emportar diverses joies de la Verge i del xicotet altar, res de massa quantia econòmica. I precisament això és el més preocupant. El mòbil no és el robatori per necessitat sinó l’apetència de fer el mal, de divertir-se amb la irreverència, amb la provocació, amb el menyspreu i la mofa.
Me vingueren al cap altres notícies relacionades en delictes d’escarni -contra sentiments religiosos- que han ocorregut fa poc de temps. El 26 de juliol de l’any passat, un jove de 18 anys de Sabadell va defecar en una església de Villanueva del Arzobiscpo, a Jaén, i després va tindre la repel·lent gosadia d’escampar el fem en la talla del Crist de Medinaceli i en la paret del santuari. Pocs dies després a Barcelona quatre joves van entrar en un temple i van robar el Crist, i van tindre el desvergonyiment de bressolar-lo mentre se l’emportaven.
Potser la condescendència legislativa ens ha portat fins ací. I és molt probable que donar la volta a esta situació siga ja més complicat del que puga pensar-se. Perquè la permissivitat ha provocat que molta gent confonga llibertat amb llibertinatge, en tots els camps i àmbits de la vida, no sols en el dels delictes.
Massa delinqüents reaccionen davant la por, no davant la confiança. No funciona l’esperança que el malfactor entenga que ha de seguir unes pautes de comportament. Lamentablement només funciona el temor a la denúncia, al càstig. Potser per això no se solen profanar mesquites, per la por que se’ls té als islamistes a pesar que només uns pocs siguen els radicals.
Cadascú pot ser de la religió que estime oportú, ateu per suposat, però això no dóna dret a tacar el sentiment dels demés, a ser irreverent amb altres creences, a provocar al veí, a faltar-li al respecte. Al final tot és qüestió d’educació, que, en ple segle XXI, fa més falta que la por a la mà dura.
