Vesprada del 29 de novembre. He de presentar una exposició a València. Normalment arribar fins a la zona on està situada la galeria d’art on s’inaugura la mostra em costa uns 40 minuts amb cotxe. Tenint en compte que és divendres i que he d’arribar amb un poc d’antelació, isc de casa una hora i quart abans. Però la Pista de Silla està totalment embossada, no dóna cabuda a tant de vehicle. La densitat del trànsit provoca que els seus tres carrils es moguen amb una lentitud més desesperant que la de qualsevol altre dia de retenció. Què passa hui? Molts cotxes es desvien cap a les zones d’oci i comerç d’Alfafar. Les valles publicitàries de la carretera anuncien amb pompositat el Black Friday. Clar, és Divendres Negre!
Carlos Bueno.- L’entrada a la capital està taponada i transitar pel centre és una odissea. Al final arribe al meu destí amb 20 minuts de retard. No sóc l’únic. El Black Friday ha pillat a molts per sorpresa. Solte el meu discurs i només s’acaba l’acte isc de la galeria i vaig a pel cotxe.
Encara no són les nou de la nit. Els carrers de València són autèntics rius de gent. Les voreres de La Paz, Sant Vicent i la plaça de l’Ajuntament no donen cabuda a més persones. En passar entre l’estació i la plaça de bous mire cap a Colón i Ruzafa i sembla que siga un dia de Falles. Els transeünts ho inunden tot. Entren i ixen dels grans establiments a velocitat de vertigen. Pareix una marabunta incontrolada i voraç. Isc de la ciutat i torne a passar pel costat de la zona comercial d’Alfafar. Les seues llums continuen cridant l’atenció poderosament mentre les valles publicitàries insisteixen que és Divendres Negre intentant convéncer-nos que és el millor dia de l’any per a comprar.
De retorn a casa pense en els comerços d’Algemesí. Com competiran contra açò? El poder d’atracció de les cases fortes és aclaparadora. La seua insistent propaganda i la seua oferta d’oci desestabilitzen la balança al seu favor. Els seus marges de beneficis resulten inassolibles per al xicotet botiguer del poble. Per sort ACSA realitza una labor encomiable. La unió fa la força i l’associació local de comerciants planteja la seua pròpia lluita amb honor. Continua sent una guerra desigual. David contra Goliat. De moment David resisteix, que no és poc. Les tendes d’Algemesí juguen a ser Goliats i adornen els seus aparadors amb suggestius cartells en un intent desesperat per a retindre als veïns, per a distraure la seua atenció de l’atractiu que ofereixen els grans centres. Els nostres s’apreten el cinturó. Redueixen al màxim les seues mínimes comissions en un esforç immens per a no perdre diners i acontentar els compradors. Lloable contesa.
El Black Friday va nàixer en la dècada dels ’60 a la ciutat americana de Philadelphia. Des de llavors ha anat estenent-se per tot el món i ací a Espanya ja l’hem adoptat com a propi. Sens dubte l’esdeveniment ha servit per a potenciar les compres, sobretot les de les empreses poderoses. La tendència assenyala un futur tan negre com el seu nom per als modestos, que ara per ara aguanten gràcies a un admirable treball. No sé què passarà d’ací a uns anys. Jo, de moment, compre al meu poble, siga en Divendres Negre o en qualsevol altra data de l’any. Perquè Algemesí ho té tot, o quasi tot. La veritat és que una bona zona d’oci amb cinema no vindria malament per a mantindre ací a la gent i ajudar als comerciants a conservar la clientela.
