Lluís Escartí
AMB VERSOS APASSIONATS, TEODOR LLORENTE VA IMMORTALITZAR LA SEUA CASA PAIRAL EN EL POEMA VORA EL BARRANC DELS ALGADINS, UNA DE LES JOIES DE LA LÍRICA DE LA RENAIXENÇA VALENCIANA.
“Cap a l’esquerra, quasi a ponent, una casota blanquidaurada, sense altre acompanyament que quatre palmeres, quatre pals enflocats del rústec galió, en mig de l’oceà verdíssim…” Així la descrivia  metafòricament Martí Domínguez Barberà (1908-1984) en el seu llibre “L’ullal”. I és que la casa Regal, vista des de la caseta de Bibiana, a l’estiu, en mig de la marjal, a  Martinet li semblava una nau. Aleshores era un xiquet quan el seu oncle Pepe  Barberà, llaurador de professió, li feia saber que aquella casa llunyana pertanyia a una família molt il·lustre de València: la dels Llorente. Qui anava a dir-li a aquell infant que anys després la seua vida professional aniria íntimament lligada amb aquella família insigne: a inicis dels anys trenta, començaria de redactor del diari Las Provincias, que dirigia Teodor Llorente Falcó; pocs anys després, el 1942, seria nomenat sots-director, i a la  mort de Teodor Llorente Falcó, el 1949, el substituiria en la direcció!
Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tant dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ell jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins
 
Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui oir pogué sa xillerisa
vora el barranc dels Algadins!
 
            Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànets silvestres
vora el barranc dels Algadins.
 
Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!
 
LA CASA REP EL NOM DE JOSEP REGAL, UN ANTIC PROPIETARI. VA SER CONSTRUIDA EN EL SEGLE XVIII, I PASSÀ A SER DELS LLORENTE A MITJAN DEL SEGLE XIX.
La casa Regal està situada al nord del terme d’Algemesí, en la Vintena, subpartida de Cotes, vora el barranc dels Algadins, com diu el poeta, entre el camí Reial i el de Benifaió, entre la casa Toles i la del Fardatxo. L’immoble va rebre el nom d’un antic  propietari, Josep Regal. En la pàgina 50 del llibre Aigua i paisatges, el cronista Josep A. Domingo, parlant de la casa, comenta que el 1804 en Josep Regal, de València, posseïa tres-centes huit fanecades  amb tres cases i un molí d’oli o almàssera, conegut com el molí dels Algadins –sona el tic-tac en los molins- i que el 1845 encara n’eren propietat del seu fill Antoni Regal. Pocs anys després, la finca i les cases passaren  a la titularitat dels Llorente. Desapareguda durant la guerra del 36-39 la documentació de la família que feia referència al tema, no es poc esbrinar la data exacta del canvi de propietat. El poeta –nascut el 1836- evoca en els versos: Allí hi ha un mas, i el mas té dins/ volguts records de ma infantesa, la qual cosa fa pensar que l’adquisició es va produir quan Teodor encara era un xiquet, és a dir, entre 1845 i 1850.
La nissaga dels Llorente procedeix per via paterna  de Rincón de Soto, un llogaret de la Rioja. Posteriorment una branca es va establir a Olite (Navarra). En el segle XVIII i procedent d’aquell indret navarrès, Antoni Llorente Verduceras arribà a València, on prompte va assolir una notable posició social. El seu nét Felicíssim Llorente Ferrando començà a comprar terra a Algemesí a inicis dels anys 40 del SXIX. En el llibre de Sequiatge de Cotes i Pardines de l’any 1842, Felicíssim ja figurava  com a propietari d’una finca de 93 fanecades. En el llibre d’Amillarament del 1861, ja passà a ser el primer propietari d’Algemesí amb 1335 fanecades, per davant de Pròsper Blanchard, un comerciant francès que havia guanyat molts diners en el negoci de la seda i que havia invertit bona part dels beneficis en l’adquisició de terres i cases al nostre poble. L’extensa propietat de Felicíssim incloïa a més de la casa Regal, la del Fardatxo, la de l’Ensenyança, la masia de Sant Nicolau  i les dues cases dels Frares. El 1879, en el Padró de Riquesa, la família dels Llorente arribaren a posseir 1590 fanecades, unes –com hem vist- adquirides a Antoni Regal, altres a gent de la burgesia i de la noblesa i altres procedents de la desamortització de Mendizàbal.
Cal recordar que aleshores moltes terres del terme pertanyien a gent de la noblesa: el duc de Villahermosa;  la marquesa de Boils; el marqués de Vallehermoso i Fuenclara, el de Quintana i el de Benamejí; la comtessa de Calderon; els comtes de Casal, Contamina, Cervelló i Castellar; el baró de Vesamola… Altres n’eren de terratinents residents majoritàriament a València – alguns descendents dels quals casaren amb gent d’Algemesí i s’establiren al nostre poble-: Làzaro,  Boronat, Reig, Lamo d’Espinosa, Doménech, Pròsper, Echenique, Quinzà, Brugada, Peyró, Ibarra, Mompó, Font, Larrea, Monforte, Newland, Albornoz, Meliana, Trénor, Liñan, Mercader, Layseca, Lago, Morell, Greus, Pedron, Cabanes … I altres eren propietat d’institucions religioses, quasi totes de la ciutat de València: del Capítol de la Catedral; del clergat de les esglésies de Sant Bartolomeu, Sant Tomàs, el Salvador, los Juanes, la Creu, Sant Joan de l’Hospital, Sant Martí, Sant Esteve, Sant Andrés, el Pilar, Sant Domènec, Sant Agustí i la Mercè; dels convents de monges de la Presentació, Belem, l’Esperança, Santa Anna, Santa Úrsula, Santa Tecla, l’Ensenyança, Santa Caterina de Siena, Jerusalem i la Zaidia, i dels col·legis de Sant Tomàs de Villanueva i de sant Pius V. També hi havia propietats dels monestirs  dels Jerònims de la Murta (Alzira) i de  Cotalba (Alfahuir).
Felicíssim Llorente Ferrando (1807-1883) era un advocat que mai no va exercir; va preferir dedicar-se a l’agricultura i a la política. Com a liberal, va participar de jove en accions militars contra els carlistes a Xiva i a Xest. En diverses ocasions, va ser regidor i síndic de l’Ajuntament de València i el 1877 va ser diputat provincial. El 1834 casà amb Maria Olivares Lucas, filla d’una família de la burgesia de València, i tingueren dos fills: Teodor i Felicíssim.
 
TEODOR LLORENTE I OLIVARES VA SER UN DELS PERSONATGES MÉS IMPORTANTS DE LA SOCIETAT VALENCIANA DEL DARRER TERÇ DEL SEGLE XIX. 
El personatge més destacat de la nissaga ha estat Teodor Llorente Olivares. Va nàixer el 7-1-1836 al cap i casal. El 1856 es va llicenciar en Dret a la Universitat de València i dos anys després va obtenir el Doctorat a la de Madrid. Igual com li va ocórrer a son pare, Teodor ben prompte abandonà la jurisprudència per a dedicar-se al periodisme i, més tard, a la política. El 1861, el banquer i empresari liberal Josep Campo, a qui en bona part se li deu la construcció del ferrocarril Madrid-València,   li va oferir la direcció del diari “La Opinión”, cosa que va acceptar. Prompte dominà l’ofici en les dues vessants de director i redactor, descobrint en el periodisme la seua vertadera vocació. El 1866 Teodor passà a ser propietari del negoci, la qual cosa li va permetre, sense lligams ni interessos aliens, dur a terme un nou projecte  periodístic, polític i cultural. El rotatiu, amb una nova capçalera: “Las Provincias”, va eixir al mercat el 31-1-1866. El polifacètic Llorente es va convertir en un dels personatges més importants de la societat valenciana del darrer terç del segle XIX. Va ser el poeta valencià més popular i reconegut de la Renaixença, fundà  i presidí Lo Rat Penat, en tres ocasions va ser guanyador dels Jocs Forals a València, va dirigir el setmanari “Revista de València” i va ser Cronista de la ciutat del cap i casal. Tot i que volia conservar la independència periodística, acabà participant en la política. Liberal moderat -com son pare- en un primer moment, anà derivant cap a una posició conservadora, fins arribar a ser president del partit conservador de València. Va ser en dues ocasions diputat provincial, tres diputat en corts a Madrid i una senador. Durant els 45 anys en què dirigí “Las Provincias” va ser un gran defensor de la unitat lingüística catalano-valencià-balear, tot i que argumentava que totes tres n’eren variants dialectals del llemosí. L’any 1860, Teodor casà amb Dolors Falcó i Serrano. Tingueren cinc fills: Pasqual, Mª Dolors, Teodor, Irene i Josefina. Morí el 2 de juliol del 1911.
 
                                              LA CASA
La casa Regal, situada a 7 km. d’Algemesí, no és una casa, sinó un conjunt de tres cases i dos patis que ocupen una superfície total de 1600 metres quadrats.  L’edifici es troba dividit en dues parts clarament diferenciades. Si el mirem des de la façana, a la banda dreta tindrem la casa pairal, zona residencial dels senyorets, de 630 metres quadrats si sumem  habitatge i pati. A l’esquerra, i amb una superfície aproximada de 970 metres quadrats, queda el complex format per les dues cases destinades als treballadors i que comuniquen amb el pati més gran. Les dues parts de la finca, per diferents motius, han estat subjectes a  modificacions.
Com ja sabem, la casa pairal va ser construïda a finals del SXVIII per Josep Regal i passà a ser propietat de Felicíssim Llorente Ferrando a mitjans del SXIX. Com recorda Josep Vicent Santamaria, la casa es conservà tal com era fins que el seu fill Teodor Llorente Olivares la va restaurar a inicis dels anys 70. Al seu parer, el canvi no deuria d’haver afecta l’estructura de l’edifici, més aviat es tractaria de reestructurar algun espai i, sobretot, millorar el mobiliari i els seus elements decoratius. A la mort del poeta, el 1911, l’immoble passà a ser propietat de les  seues filles Mª Dolors i Josefina Llorente Falcó, per la qual cosa la casa es va dividir en dues parts. La fragmentació es va fer de manera que afectara el mínim la seua identitat, pensant que algun dia podrà recuperar la seua fisonomia primitiva.
 
LA CASA ENCARA CONSERVA EL CELLER . EL FORN MORÚ PERÒ DESAPAREGUÉ QUAN ES VA CONSTRUIR UNA NOVA CUINA EN LA SEGONA REFORMA.
La casa ocupa una superfície d’uns 200 metres quadrats. Entrant per la porta principal, ens trobem, a l’esquerra, el que era el despatx de Felicíssim i de Teodor; després hi ha una escala d’accés al pis superior, i darrere, una llar enorme de cinc metres d’amplària i dos de fondària, amb dos bancs de rajola, un a cada banda. La llar forma part d’una estança gran que fa cos únic amb el vestíbul. Al costat de la llar, a la banda dreta, hi havia un traster i un forn morú on es coïa el pa per a la gent de la casa Regal, així com la de Toles, del Fardatxo i del Molí dels Algadins. Amb l’última reforma, tots dos, traster i forn, es transformaren en cuina. A la dreta de l’entrada, hi ha una saleta;  més enllà, es troba el menjador, i, al fons, la cuina on hi havia un pou. Entre la casa i el pati hi ha una zona de transició coneguda com l’eixideta, a la qual tenen accés la sala i la cuina. Dins de la casa, baix de la saleta i del menjador, encara es conserva un celler on Josep i Antoni Regal guardaven l’oli i el vi. En transformar-se les terres en arrossars -“i trau l’arròs verdosos brins”-, el celler perdé la seua funció, i d’aleshores ençà dorm en la solitud i l’oblit. En el pis superior hi ha una saleta-biblioteca, 6 habitacions, un despatx i  un oratori. Dalt de la casa, sobre la teulada, al bell mig de la façana, destaca l’espadanya, la campana de la qual (ja desapareguda) avisava els treballadors de l’hora de dinar o del final de la jornada. Davant de la casa hi havia una galeria per on plantes enfiladisses formaven un ombratge acollidor els dies d’estiu. Creuant-lo, s’accedia a un jardí amb una bassa. D’aquella zona d’esplai només resta la galeria i el pou, ja cegat.
El pati de la casa, d’una superfície aproximada de 400 metres quadrats, es trobava  envoltat d’una  edificació de planta baixa i primer pis de quatre metres de fondària. La part baixa es comunicava amb el pati mitjançant unes arcades i la part superior, l’andana, es comunicava amb la casa. Els anys 20 del segle passat, es van construir dos habitacles més per a la gent treballadora.
Les cases primitives dels treballadors, idèntiques en superfície i distribució, de 75 metres quadrats cadascuna, tenien dues habitacions, una a cada banda de l’entrada principal,  i un menjador gran amb una llar, on feia vida la família. Tenia el menjador una escala que conduïa al pis superior – l’andana – on es guardava la collita, i una porta d’accés  al pati, on hi havia una cuina, un comú i un pou.
El 1977 les cases  i el pati, que pertanyien a Filomena Bernal Llorente, néta del poeta, passaren a ser propietat de la penya Fanecaes, els membres de la qual en feren modificacions. En una de les cases eliminaren les habitacions i canviaren de lloc l’escala d’accés a l’andana; en l’altra deixaren només una habitació.
El pati, d’una extensió aproximada de 800 metres quadrats, tenia a la part dreta i al fons la mateixa configuració que el pati de la casa pairal: planta baixa porxada i pis superior, l’andana, que, tota d’una peça es comunicava amb la part superior de les cases, formant l’estança més gran de tot el conjunt arquitectònic, amb una superfície aproximada de 400 metres quadrats.
En el moment de l’adquisició del immoble, el pati es trobava en un estat de conservació deplorable. La construcció de la part de darrere es trobava enfonsada, tota plena de runa. Els nous propietaris l’adquiriren  com a lloc de convivència i d’esbarjo, per la qual cosa, la reconstrucció es va adaptar als  seus interessos i necessitats.
No es difícil esbrinar l’ús funcional d’aquella zona coberta dels patis, que respondria a les necessitats de la vida i el treball dels seus habitants: estable per als cavalls imprescindibles en una explotació tan gran com aquella; porquera per a criar porcs; galliner per a l’aviram i gàbies per als conills; tindria un lloc per a la llenya; al fons del pati, prop de la porta gran, es guardarien els carros; al costat es col·locarien les aparellades del bestiar. També disposaria d’un lloc per a les eines del camp…
 
EL PATI GRAN ES DEDICAVA A LA RAMADERIA TRANSHUMANT QUE PROCEDIA DEL MAESTRAT.
I per a què, un pati tan gran? Sense cap mena de dubte, per a la funció primordial per a la qual va ser construït l’edifici, a finals del XVIII:  per al ramat. No oblidem que la casa Regal es troba prop del camí de l’Assagador, camí  dedicat a la ramaderia des de temps immemorial. A les darreries de setembre, any rere any, per aquesta ruta, procedents del Maestrat, ramats transhumants de vaques i bous, de cabres i corders, arribaven puntuals a la marjal a la recerca de la pastura dels camps d’arròs acabats de segar. Ací restaven fins arribar la primavera, moment en què tornaven al seu lloc d’origen. Durant la llarga estança, els ramaders pagaven un lloguer als propietaris dels corrals perquè els animals tingueren un lloc segur on poder passar la nit.
Darrere del pati de la casa, hi havia una era de tres fanecades tota de rajola. Superfície tan gran responia a una necessitat evident, si tenim en compte que quasi 700 fanecades, de les 1590 que la família Llorente n’arribà a posseir al nostre terme, es trobaven pròximes a la casa Regal, i que la gran majoria es dedicava al conreu de l’arròs. Això justifica els 400 metres quadrats de superfície de l’andana.  Per aquella era més que centenària passaria l’arròs per a batre’l i assecar-lo abans de passar a l’andana, a l’espera del millor preu de venda. I en aquella era, durant els anys 40 i 50 i part dels 60 del segle passat, en festes assenyalades, acudia la jovenalla de les cases de camp de l’encontrada a ballar, lliurant-se al goig del ritme que Josep, aquell xicot de l’hort de Porrilles, marcava amb l’acordió.
La vida del camp era dura, i ho era més encara per a  la gent que vivia a les casetes de camp. Vivia aïllada, lluny de la ciutat, sense tindre a l’abast un metge o una comare en cas de necessitat, sense electricitat – la llum arribà a la casa Regal a inicis dels anys 40 del segle passat -; la xicalla no podia anar a l’escola…
Enric Rosell recorda un succeït molt aclaridor que li va passar al seu oncle Baptista Rosell Oroval quan era un xiquet. Va nàixer a la casa Regal el 1908. Mai no havia visitat cap poble fins que, el 1916, vingué a Algemesí a fer la primera comunió. En arribar al poble, es quedà bocabadat; no tenia prou ulls per a observar-ho tot detingudament. De sobte li va dir a son pare: “Pare, ací totes les cases estan apegades!” El xiquet, amb aquell judici espontani, com tots els que brollen del cor, inconscientment, projectava eixa sensació de solitud, d’aïllament en què vivia la gent de les casetes de camp. L’aïllament però feia aquelles persones més solidàries i més hospitalàries, i es tractaven com si foren una gran família disseminada.
En arribar l’ocasió, la gent també sabia divertir-se, sobretot la més jove, i ho feia de la manera més senzilla. Els diumenges solien anar a passejar al camí reial. A les festes patronals dels pobles de les rodalies: Guadassuar, Benifaió, Almussafes, Alginet i, sobretot, a Algemesí, sempre acudien en quadrilla a passar-ho be. A voltes, per qualsevol motiu, feien festeta, i es reunien en una casa de camp i compartien una humil sarsa efervescent i un grapat de borles o cacau. Tot allò donava peu a la coneixença, a l’enamorament, al festeig, a la relació de parella. Això sí, sempre es feia present la inevitable  dona de confiança, contínuament vigilant que l’actuació dels joves s’ajustara a l’estricta i estreta moral del moment.
Les famílies dels treballadors de la casa Regal, tot i que vivien amb una gran senzillesa i amb un economia molt ajustada, no patien fam. Era una vida quasi autosuficient.  Els amos els donava arròs. Tenien un trosset de terra per a cultivar verdures i hortalisses. Els animals de corral els procurava carn, ous, llet. Del porc salaven la cansalada, feien embotit: botifarres, llonganisses, xoriços, mallorquina… i fregitó que es conservava en gerres olioses, sempre procurant reduir el consum i fer-lo durar al màxim. D’eixa cultura de l’aigua que és la xarxa de sèquies, rierols i escorrenties marjalenques, amb destresa  – amb la canya o el mornell, a la sarpa  o desgotant -, s’abastien de tenques, barbs, madrilles, granotes, rates… i d’eixe miracle de la gastronomia que són les anguiles.  A la paleta, al visc, al parany o a l’escopeta – ja se sap allò de: pardal que vola, a la cassola -, sempre hi havia gent que anava a la captura de la volateria campestre: teuladins, merles, guatlles, tords, ànecs de marjal… I és que quasi tot s’aprofitava per millorar una dieta sempre re mesquina en proteïnes.
Amb la mort de Teodor Llorente Olivares, les terres es van repartir entre els seu cinc fills i filles. I a mida que anaven faltant els hereus i es feien noves particions, les terres anaven venent-se. Part d’elles passaren a ser propietat de llogaters i masovers. Actualment només queden 200 fanecades, propietat dels amos de la casa pairal: Josep Lluís Niñoles Berga i Josep Vicent Santamaria Berga.
 
DES DE FINALS DEL SEGLE XIX FINS ELS INICIS DELS AYS 70 VISQUEREN A LA CASA REGAL 12 FAMÍLIES DE TREBALLADORS.
A inicis dels anys 70 del segle passat, la casa Regal, com la immensa majoria de les casetes de camp, es va quedar deshabitada.
Abusant de la teua paciència, lector, vull rematar aquest treball recordant aquelles persones que visqueren a la casa Regal. Només s’han pogut recuperar els noms a partir del padró municipal de finals del SXIX. Anteriorment, les cases de camp apareixien sense cap nom que les pogueren identificar. La primera família que recordem és la d’Agustí Sànchez Caballero i Francesca Garcia Cogollos i els fills: Agustí, Josep Mª  i  Brígida. Després, per ordre cronològic: 2.Vicent Escrivà Ferrís, Trinitat Micó Vidal i els fills: Vicent, Trinitat i Josep. 3. El matrimoni format per Bernat Rosell Cogollos, Emília Oroval Fayos i els fills: Bernat, Emília, Enric i Baptista. 4. Blai Gonzàlez Soler, Conxa Chavarri Romero i fills: Conxa, Blai, Vicent i Josepa. 5. Enric Lara Lorite i els fills: Enric, Josep i Joan Baptista. 6. Bernat Gonzàlez Soler, Elvira Dolzà Bosch i els fills: Elvira, Maria, Empar, Bernat i Joan Baptista. 7. Salvador Botella Díez, Dolors Visquert Martínez i el fill, Salvador. 8. Baptista Garcia Castillo, el Temple, Maria Sanz Donat i els fills; Joan Bta., Maria  Consol, Pepica i Antoni. 9. Ramon Bellver Martínez, Elvira Semper Tormo i els fills: Elvira, Josep, Rafael, Isabel, Francesc i Enric. 10. Pompeu Barrés Gimeno, Teodora Solar Solar i els fills: Pompeu, Emili i Enric. 11. Vicent Escrivà Martínez, Trinitat Micó Martínez i el fill, Vicent. 12. La família de Dionís Gil.
La casa pairal de Teodor Llorente va ser declarada edifici d’interès arquitectònic rural per l’Ajuntament d’Algemesí, en sessió plenària del 27-10-1987.
Perduda la seua funció original, la casa Regal, com altres cases de camp amb interès històric-artístic, podria convertir-se en un atractiu complex turístic, creador de nova riquesa. Situada en un lloc privilegiat, prop de la capital i d’altres indrets turístic com el Saler i l’Albufera, les platges del Perelló, Cullera i Gandia, les ciutats d’Algemesí, Alzira i Xàtiva i dels monestirs de la Murta, d’Aigües Vives i de Simat de la Valldigna, la casa Regal es podria transformar en un hotel, un parador o un conjunt residencial per a gent gran. Així s’asseguraria la seua existència. Quin millor final podríem desitjar per a un edifici tan entranyable del nostre patrimoni?
Lluís Escartí.
Agraïsc la col·laboració de Joan Villanueva, Josep Mascarell i, en especial, a Josep Vicent Santamaria Berga.
Nota: part de la informació de la biografia de Teodor Llorente d’aquest treball procedeix del llibre “Teodor Llorente, el darrer patriarca”, de Rafael Roca, editat per  Bromera. Agraïsc la informació aportada per Josep Vicent Santamaria Berga –besnét del poeta- i per Josep A. Domingo.