L’algemesinenca ha sigut designada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Carlos Bueno
Quedem per a prendre un café i xarrar de la nova labor que exercirà a partir del mes de juny. Arriba somrient, com sempre, però la note més contenta que altres vegades, potser més satisfeta siga la paraula. És per a estar-ho. L’acaben de nomenar membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És el reconeixement al treball que porta realitzant des de 2005 quan va entrar a formar part de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació Provincial, de la qual porta sent cap fa més de tres lustres. «Ser acadèmica és un honor i una alegria», ens diu. «És com un premi a la faena que he fet a favor del valencià durant tota la meua vida, sobretot des que estic a la Diputació». Imma és una treballadora inesgotable, que escomet cada nou projecte amb la màxima il·lusió i sense la mínima peresa. «És que m’apassiona el que faig, i això és fonamental perquè hi ha molt a fer i sense passió és molt més difícil», afirma.
Immaculada Cerdà rodejada de llibres a la biblioteca d’Algemesí. MOISÉS CASTELL
Conec diverses publicacions que ha dirigit l’algemesinenca, i puc assegurar que sempre s’han cuidat els mínims detalls. «Vam fer una sèrie del vocabulari taurí», recorda, «i cartells sobre els lèxics de la fruita i la verdura, el peix, la carn, l’automoció… Col·laborem amb tots els museus de la Diputació de València en cadascuna de les exposicions, impartim cursos per a funcionaris d’ajuntaments i altres institucions… i açò m’ha permès xafar terra, estar en contacte amb la gent del carrer i conèixer les diferents realitats del nostre poble; també que el valencià és molt més ric més enllà del cap i casal». És que hi ha diferents valencians?, li pregunte. «El que hi ha són diferents varietats. Cal conèixer-les i acceptar-les, perquè són les que fan rica la llengua comuna», m’aclareix. «Per exemple, tan vàlid és tomaca com tomata, perquè segons la comarca es diu d’una manera o una altra, i les dos són valencià». Es tracta llavors d’un idioma elàstic, li consulte. «Com totes les llengues vives, admet moltes variants dins d’una norma general i el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua incorpora moltes de les variants, atenent particularitats del nord de Castelló o del sud d’Alacant, fins i tot de Balears o Catalunya».
El tema em dóna per a traure el tema del català. És o no el mateix? «Són el mateix però amb diferent realització», explica, «i moltes vegades tenim una visió massa reduccionista; vull dir que sentim allò de “ací no s’ha dit mai” o “ací sempre s’ha dit” i tenim una memòria massa curta, nosaltres ací diem bresquilla, que és una paraula preciosa, jo m’aborrone quan escolte demanar ‘suc de melocotó’; però al barri del Pilar, a València, hi ha el carrer del Presseguer; per tant, ací també es digué préssec. L’existència de l’Acadèmia Valenciana avala que el valencià és la llengua pròpia del nostre poble i que hem de respectar les paraules genuïnes i fugir de castellanismes o anglicismes innecessaris».
I quin nivell de valencià es parla a Algemesí? «Molt bo», em respon amb rapidesa i seguretat. «Al nostre poble s’estima el valencià. En general es parla bé i millor encara quan es tracta de fer-ho en públic o per a redactar un treball. La gent sap distingir el nivell col·loquial del que s’ha d’usar per a actes importants». Però s’han perdut expressions d’antany, li recorde. «És trist, però inevitable, quan un món mor, també moren les paraules amb què s’explicava», admet. «Mon pare, que era forner, recorde que deia que calia escombrar el forn, i això ara molta gent no sap què és». Li dic que la gent jove perd vocabulari per culpa de les xarxes socials i del Whatsapp, però ella no creu que siga així, al contrari, reafirma que els joves saben quin llenguatge han de gastar en cada situació. «A més, les xarxes socials ben usades són molt bones», afig, «i els pares no hem de fugir d’elles, per contra, hem de saber què són, com funcionen i com les usen els nostres fills».
D’ací un mes començarà la seua nova labor en l’Acadèmia que s’encarrega d’estudiar i legislar la nostra forma de parlar. I tot sense deixar el seu lloc en la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació. Tasca doble. «No em preocupa, perquè les reunions de l’Acadèmia són periòdiques, no diàries», ens aclareix, «i només assistirem amb freqüència quan calga emprendre algun projecte concret». Encara no sap quina funció concreta exercirà, però se sent orgullosa d’haver sigut triada pels propis acadèmics. No li espanta el repte, tot el contrari, la motiva per a continuar treballant per a la nostra llengua, com sempre ha fet.
