Article de l’algemesinenc Txus Isabel, entrenador nacional de bàsquet.
Txus Isabel.- Quan u comença a estimar un esport, ho fa molt abans de competir. Aquelles primeres vegades esdevenen records que queden gravats a la memòria. De fet, hi ha qui té la sort de tenir guardat aquell moment amb una fotografia amb el seu pare, el seu iaio, un amic o una xicoteta colla d’amics. I, generalment, els llocs sempre són els mateixos: una escola, un carrer, un parc o un poliesportiu.
En el cas d’aquells que practiquem bàsquet, des de ben menuts o des de l’adolescència, tot començà a les nostres escoles, naturalment, però ha sigut als espais públics on hem forjat no solament un fort vincle amb l’esport, sinó també amb les persones que formen o que han format part en algun moment de les nostres vides. I un d’aquests espais és l’antiga pista de bàsquet del poliesportiu municipal. Hi haurà qui pense que la ciutadania ha eixit guanyat perquè s’ha construït una piscina i, per suposat, està en el seu dret de sentir-ho així. Però sembla que quan es fa política és inevitable llevar a uns per a donar als altres.
Resulta molt significatiu que, el projecte de la nova piscina que ha fet desaparèixer l’única pista en condicions que hi havia a Algemesí per a jugar a l’aire lliure, haja estat sota el govern del PSPV-PSOE d’Algemesí. Potser alguns no ho recorden, però la nostra exalcaldessa fou jugadora de bàsquet durant uns anys. Sens dubte crida molt l’atenció que una de les últimes gestions de la seua legislatura haja sigut assestar un colp ben fort a l’esport que va practicar i que, almenys durant un temps, va estimar. I no ha estat bé, perquè el bàsquet, igual que el futbol, necessita dels carrers i de les pistes a l’aire lliure. I ara, qui vullga fer unes cistelles simplement per fer una mica d’esport o fer un partit amb el seu grup d’amics durant el cap de setmana, haurà de passar per caixa i fer-ho a les pistes annexes del pavelló 9 d’octubre, o bé fer-ho en altra ciutat dels voltants. El segon esport amb més llicències federatives a Espanya i el tercer més seguit al món demanant almoina a la nostra ciutat.
De veritat considerem que les dues pistes del parc Bernat Guinovart i la pista de la plaça de la Ribera són aptes per practicar esport? Bé, podríem dir que sí ho són, cada quatre anys, a pocs mesos de les eleccions. Aleshores és quan ja es vol traure pit per pensar allò de ‘’l’esport és salut’’. Però aquesta condició d’apte dura molt poc, perquè en qüestió de setmanes, a poc a poc, les coses tornen al seu estat habitual: els taulers es piquen o trenquen; la xarxa també es trenca i les anelles duren un temps, doblades, però finalment acaben desapareixent, com les tanques que envolten el recinte.
Em sembla que aquesta deixadesa ens està costant cara, i no pel fet de tractar d’abaratir en costos, sinó perquè la ciutadania necessita d’aquests espais, sobretot els més menuts i els i les adolescents. No oblidem que és precisament en aquestes franges d’edat on la situació és realment preocupant: primer, perquè Espanya encapçala la classificació de països europeus amb més índex d’obesitat infantil, amb 1 de cada 3 xiquets patint sobrepès o obesitat; segon, perquè el 70% dels xiquets i el 77% dels adolescents són sedentaris. A més, l’escenari econòmic no és precisament el millor: hi ha 9,7 milions de persones que es troben en risc de pobresa i el 48,7% de la població espanyola té moltes dificultats per arribar a final de mes. Les polítiques locals continuen sense apostar per la renovació i creació de nous espais esportius, limitant la pràctica esportiva a l’àmbit privat i federat, de manera que no, l’esport no està a l’abast de tothom.
No conec molt sobre medicina, però si que els puc parlar sobre l’esport i sobre els seus beneficis. De fet, l’activitat física a l’aire lliure és un dels millors antídots vers l’ansietat, ja que afavoreix a l’activació de la dopamina i la serotonina, conegudes com les hormones de la felicitat, alhora que aconsegueix disminuir els nivells de cortisona, les hormones relacionades amb l’estrès. Canviar la ciutat per un lloc tranquil o per un entorn natural, suposa un estímul mental que millora el nostre benestar, la nostra autoestima i, per tant, el nostre nivell d’energia.
Per tant, no solament crec que l’Ajuntament té un deute amb el bàsquet al nostre poble, sinó també amb l’esport en general. I crec que poques inversions millors poden haver-hi per a millorar la salut de les persones que tenir una bona oferta esportiva accessible per a totes i tots.
