Xavier Richart, Guardó d’Honor d’Algemesí.
Carlos Bueno
El passat 20 de gener, dia en què es commemora el naixement de la nostra localitat com a poble independent, l’Ajuntament d’Algemesí va concedir el Guardó d’Honor de la ciutat a Xavier Richart Peris, qui sens dubte és una referència de l’ensenyament i la interpretació de la dolçaina, i un dels principals artífexs de la universalització que ha experimentat este instrument en les últimes dècades.
Xavier Richart va estudiar als conservatoris d’Algemesí, València i també al Liceo de Barcelona, on va obtindre el títol de llicenciat en música amb l’especialitat de Flauta de Bec. Des de l’any 1989 és professor titular de dolçaina en el Conservatori José Iturbi on han cursat estudis de dolçaina la majoria de dolçainers professionals valencians. A més a més, ha sigut professor i director de l’Escola Musical de Dolçaina i Tabalet d’Algemesí des de 1980 fins al 1989. També és autor del pla d’estudis per a l’ensenyament de la dolçaina.
El guardonat ens conta que, dins d’ell, hi ha dos personatges ben diferenciats: un és Xavi el d’Algemesí, que va a les processons de la Mare de Déu, i l’altre Richart, que fa pedagogia a nivell estatal del que és un instrument tradicional que unes dècades abans es transmetia de pares a fills. “Només cal fixar-se en la pròpia paraula”, afirma, “dolçainer ve d’una cosa artesanal, com fuster o ferrer, mentre que pianista o violinista venen d’artista, i la meua intenció sempre a sigut apropar la dolçaina i facilitar la seua interpretació a tot aquell que vulguera i que no tinguera forma d’aconseguir-ho”.
– Imagine que viure a Algemesí haurà influït en la seua atracció per la dolçaina.
– Nàixer a Algemesí ha sigut un privilegi perquè ací tenim la tradició molt arrelada, encara que potser no som conscients del que tenim. La música culta és un espectacle que es realitza en un escenari per als espectadors, mentre que el que fem els dolçainers és música tradicional, i això significa que som part d’un pack en el qual estem igualats amb els que ballen, amb els religiosos i amb el poble. Interactuem tots al mateix nivell, és una celebració, no un espectacle. Això ho porte amb mi des que la meua mare em va gestar, i des que tinc ús de raó m’he impregnat de les músiques d’Algemesí i d’unes maneres d’oferir-les molt particulars.
– I per descomptat que la Festa de la Mare de Déu haurà tingut una repercussió definitiva.
– Evidentment. Però fins als anys ‘80 hi havia altres celebracions en les que participàvem de forma molt activa els dolçainers, com Sant Onofre, o fins i tot en festes de barri amb passacarrers i processonetes, però lamentablement tot això ha anat perdent-se.
– Algemesí compta amb una escola de dolçaina i tabal que ha resultat determinant per al ressorgir d’este tipus de música tradicional.
– La d’Algemesí va ser la primera a crear-se, i a més es tracta d’una escola pública, subvencionada, una cosa molt important perquè tot aquell que vulga aprendre puga fer-ho. Quan jo em vaig encarregar d’esta escola en els anys ’80 vaig separar els ensenyaments dels dos instruments, ja que abans era una condició aprendre primer el tabal per a després passar a la dolçaina. Junt a Vicent Borràs “Faenes” començarem una nova pedagogia per a facilitar l’accés a estos instruments. Personalment vaig inventar una tècnica perquè qualsevol persona poguera fer sonar la dolçaina encara que no tinguera una caixa toràcica molt àmplia.
– L’actual tasca de l’escola continua sent tan important com en els seus inicis?
– En la meua època no érem més d’una vintena de dolçainers, ara són incomptables. Abans era un ofici, ara s’ha convertit en una afició, i això ha comportat una pèrdua de qualitat. El meu objectiu era nodrir de bons dolçainers i tabaleters les processons de la Mare de Déu. Això s’ha complit, però fa temps que no ixen professionals. Potser perquè hi ha molta oferta de dolçainers que no posen en valor el seu treball. En els anys ’60 i ’70 hi havia una crisi econòmica que moltes vegades impedia que es contractaren músics per a les festes. Els pares no recolzaven als fills que volien dedicar-se a tocar la dolçaina perquè amb això no et podies guanyar la vida. En aquella època hi havia pocs dolçainers i cobraven molts diners. Jo recorde molts anys en què només anava un dolçainer i un tabaleter per ball durant tota la processó. Això s’havia de pagar. Ara hi ha overbooking. Per això hi ha qui es permet parar a sopar un parell d’hores durant la processó. Abans érem professionals, i això era impensable. Tot té la seua part positiva i la seua part negativa.
– A vosté qui li va ensenyar a tocar la dolçaina?
– El primer va ser Diego Ramón, un personatge molt important a Algemesí. Va ser un pedagog musical pioner en tota Espanya. A més vaig tindre la sort de comptar amb la col·laboració de dos companys d’Ontinyent i Bocairent que em van ensenyar l’ofici més enllà de la interpretació, quina havia de ser la meua actitud, quin repertori triar segons la celebració i el moment, quant havia de cobrar i com plasmar-ho en els contractes… Després vaig estudiar una carrera superior de música a Barcelona, vaig començar a relacionar-me amb gent important i a adquirir experiències determinants.
– Creu que la dolçaina viu el seu moment daurat?
– No, perquè crec que ens hem “passat de rosca”. Hi ha més quantitat que qualitat. Al principi açò era un arbre que calia adobar, però ha crescut tant que ara cal podar-lo. Jo porte gravades tres edicions de la música de la Mare de Déu i cap sona igual que l’anterior. La música varia, apareixen noves maneres, s’adapta a noves melodies i ritmes… però això només apareix si darrere hi ha experimentació i proves. Quan es forma part d’una colla, tot tendeix a estandarditzar-se, a l’immobilisme. Cal aprofitar-se dels valors de la tradició, però no deixar-la en simple folklore, sinó evolucionar, i la massificació comporta estancament. Un dolçainer professional compleix amb la seua faena perquè vol que li contracten any rere any, un aficionat només ho fa per entreteniment.
– De les seues paraules pot entendre’s que per a vosté els diners són molt importants.
– En la processó d’Algemesí no em paguen i ho faig amb gust, però això no lleva que reivindique que la gent professional puga viure de la música tradicional. És un treball i mereix un sou digne. Hui un mestre de dolçaina cobra entre 12 i 15 euros l’hora, i a l’estiu a l’atur. Quan jo començava fa quasi 50 anys, per una actuació de carrer cobrava 7.000 pessetes. El màxim que es cobra ara són 50 euros. És a dir, estem igual. Per què? Perquè els aficionats van de baes.
– Intuïsc en les seues paraules un cert pessimisme.
– Sí, perquè sembla que s’estiguen aniquilant oficis ancestrals, entre ells els de dolçainer i tabaleter. Abans ningú es plantejava anar a tocar de baes, i si llavors ja era un treball precari, ara, amb la massificació, ja ni et compte. Abans érem tots professionals, ara no arribem ni a l’1%. Cal reflexionar.
– Tornem a parlar de vosté. Té una forma molt personal i innovadora d’interpretar música amb la dolçaina. És autodidacta?
– Per a obtindre el reconeixement de tota mena de músics i interpretar peces com a solista en orquestres de prestigi, la meua manera de tocar no podia ser la mateixa que la del carrer. Per això he hagut de fer un camí tècnic dur i aconseguir que la dolçaina siga un instrument important i respectat que desperte emocions, i per a això és fonamental posseir una manera d’interpretar molt peculiar, més bigarrada i recarregada. A això em va ajudar molt Pepe Maravilla, un productor musical algemesinenc que em va ensenyar músiques d’altres cultures.
– Al llarg de l’entrevista ha parlat apassionadament dels seus vessants d’intèrpret i de docent. Què prefereix?
– Sens dubte la de docent. Tocar davant de 10.000 persones és gratificant. Últimament ho he fet amb Lluís Llach i Carlos Núñez i m’agrada, però és efímer, la seua repercussió té caducitat en pocs dies. La docència no. És fascinant formar a persones per a què, a partir de la música, se senten integrades i reconegudes dins del seu entorn social. A més jo els inculque que són hereus d’una cultura a la qual han de donar continuïtat, que la música popular serveix per a cohesionar la societat, i això em produeix una gran satisfacció. És molt gratificant.
– Què va sentir quan li van notificar que li havien atorgat el Guardó d’Honor d’Algemesí?
– Al principi sorpresa perquè no me l’esperava. He rebut diverses distincions en altres ciutats, però no pensava que al meu poble me’l donarien. Diuen que ningú és profeta en la seua terra. Jo continue sense ser-ho, però m’han entregat el Guardó i estic molt content.
– I canvia alguna cosa per a vosté?
– Absolutament res. La meua aposta per Algemesí serà la mateixa. El que m’encantaria és que l’Ajuntament s’aprofitara de tots els que hem sigut distingits, que se’ns utilitzara en benefici del poble, que es comptara amb nosaltres per a opinar i assessorar sobre qüestions locals.
