Les primeres notícies taurines que es conserven en l’Arxiu Municipal daten del 19 d’agost de 1643, encara que la relació d’Algemesí amb els bous arrancà en el segle XIV.
Carlos Bueno
Des de 1941 no s’havia suspés una Setmana de Bous. En aquella ocasió, les discrepàncies suscitades entre el Governador i l’alcalde d’Algemesí, llavors el Sr. Camarasa, que va defensar la idiosincràsia de la festa de la seua població, van implicar la negativa oficial del permís per a donar la Fira.
Evidentment, la guerra civil havia paralitzat la Setmana Taurina durant els anys 1936, 1937 i 1938. Després de la contesa Algemesí va organitzar la Fira amb la mateixa filosofia d’abans, sense cap canvi, com si d’un punt i seguit s’haguera tractat.
Abans també s’havia suspés en 1918 “tenint en compte la difícil situació que travessava la nació”, que estava embolicada en la pandèmia de l’anomenada ‘grip espanyola’.
Cal remuntar-se al segle XIX per a trobar dos suspensions més. En 1840, segons el Llibre de Deliberacions no es van donar bous “per raó de les circumstàncies” en època de les primeres guerres carlistes. També es van suspendre en 1873, any de turbulència política per la repressió del cantonalisme i dels nuclis carlistes.
Lamentablement la pandèmia de Covid-19 ha forçat que enguany se suspenguen multitud d’esdeveniments i festes per tot el món, entre elles la Setmana de Bous d’Algemesí. Esta és la història resumida d’una fira taurina que es perd en la memòria dels temps i que esperem torne amb major força l’any que ve, amb el coronavirus ja controlat.
Plaça de bous d’Algemesí en la segona dècada del segle XX. LVA
PRIMERES MANIFESTACIONS, SEGLES XVII I XVIII
Les primeres notícies taurines que es conserven en l’Arxiu Municipal fan referència a la inhibició de responsabilitats que els ciutadans Jurats (actuals regidors) van fer davant el Justícia (equivalent a l’alcalde). Es tracta d’un document amb data 19 d’agost de 1643 en el qual aquells eludeixen competències en cas de produir-se danys després de l’autorització per a celebrar bous. Al.leguen que no s’hauria de permetre perquè la vila es trobava endeutada i els seus béns embargats. A més perquè València, i especialment Sueca i Albalat, estaven infectades de malaltia de contagi, possiblement pesta, i els espectadors que d’allí vingueren podrien portar la malaltia. Però el Justícia va autoritzar els bous. En aquella època la fira taurina ja se celebraven amb caràcter anual, sempre a continuació de la festa religiosa de la Mare de Déu de la Salut, perquè les dos celebracions s’havien unit en 1702.
En 1735 se li va fer un pagament a “Joseph Domínguez, fuster i vezino d’aquesta vila, d’una lliura i catorze sous pel seu treball a fer i formar el corro del carrer de les Creus per a la correguda de vaques d’aquest any”. L’important del document és que ens fa pensar que la festa era ja llavors una cosa tradicional i que tenien el mateix marc de celebració que continua vigent en ple segle XXI: la Plaça Major. Tres anys més tard, per a acabar de corroborar esta teoria, apareix un document pel qual se li indemnitza a “Joseph Bosch amb 31 lliures i 10 sous pel valor d’una vaca i un bou que es desgraciaren en els dies de les corregudes en les festes de la nostra Senyora de la Salut”.
La festa consistia a córrer bous i vaques, sobretot en la Plaça Major, on a este efecte es muntava la plaça, primer amb carros i troncs de morera i més tard amb graderies que van desembocar en la construcció que hui coneixem.
SEGLE XIX
Va ser esta l’època en la qual la festa es va oficialitzar, i el Llibre d’Acords de l’ajuntament, amb data del 18 de juny de 1816 conté un mandat pel qual un representant de la vila, Jayme Ferragud, ha de reunir-se amb Ynnacio Buiges -de qui depenien les autoritzacions- a València per a tractar sobre les corregudes en les festes.
Els comptes es detallen cada vegada més, i així, en 1841 es constata que les expenses dels bous van ascendir a 76 lliures i quinze sous. El 9 de setembre de 1843, l’ajuntament conclou que les despeses ocasionades pel muntatge dels cadafals córreguen a compte de la Vila, i es designa a Vicente Verdeguer com Mestre d’obres. Esta és una dada molt significativa, perquè assenyala que és l’ajuntament qui organitza les festes.
Cartell de la Setmana de Bous de 1884.
Encara que habitualment des de la segona meitat del segle XVIII s’organitzaven sis festejos, el número d’espectacles no era fixe, sinó que variava segons la major o menor bonança econòmica que la població travessava a cada moment. Així, en 1847 es va acordar que després de la festivitat de la Verge es donaren 15 dies de bous.
La festa dels bous seguia unida a la de la Mare de Déu. Però a partir de 1856 van començar a sentir-se opinions discrepants. El 6 d’agost d’eixe any, en el Llibre d’Acords figura una petició de canvi, proposant que s’inicien l’11 del mateix mes –a continuació de la festivitat del Crist de l’Agonia– per raó de ser època més oportuna. Sens dubte es referia eixa opinió al perill que suposava paralitzar la sega de l’arròs –principal font d’ingressos– durant tants dies, perquè l’època de la seua recol.lecció coincideix al setembre. La petició no va tindre èxit.
No obstant això, la separació definitiva de la festivitat de la Mare de Déu i els bous succeeix en 1860. Este canvi va significar també la professionalització gradual de la festa. Ara hi havia més temps per a l’organització de la Fira; era ja una festa independent, desvinculada, i gradualment es va anar introduint el toreig remunerat. Els matadors solien ser destres de la zona amb fama de valents.
Com queda dit, les corregudes es van organitzar des de sempre en la Plaça Major, la qual cosa no va ser obstacle perquè es permetera i s’autoritzaren bous en diferents emplaçaments de la població, normalment ateses les festivitats dels diferents barris; com va ocórrer al novembre de 1877, quan es van autoritzar dos dies de bous al carrer Sant Diego. No obstant això, en moltes ocasions es van donar espectacles simultàniament en la Plaça Major i al carrer del Convent. A això es refereix l’acord amb data del 10 de setembre de 1868: “…s’obliga a donar sis corregudes de bous en la Plaça Major i quatre al carrer del Convent…” També en 1876 es van donar el mateix número de corregudes i en els mateixos enclavaments.
No obstant, des de 1855 el número de festejos s’havia establit en sis la majoria dels anys i, excepte les excepcions ja referides, així va perviure fins entrat el segle XX.
EL BOVALAR
Que una vila o ciutat comptara amb una zona dedicada per a bestiar era un privilegi en l’època medieval. Eixe privilegi el posseïa Algemesí per partida doble, perquè en el seu terme es van crear dos bovalars, que eren extensions de terreny tancat i destinat exclusivament a pasturar. El primer es va constituir el 13 de desembre de 1373, i se situava cap a la partida de Pardines. L’altre, creat el 8 de gener de 1378, es va estendre cap a la partida de Fentina.
Llibre d’actes, 29 d’agost de 1877. S’acorda expulsar el ramat del bovalar i fer sis corregudes pagades pel municipi.
Els pastors contractaven amb l’ajuntament la cessió de pastura dins del bovalar. Els ramaders de boví, a més de pagar l’impost corresponent, prestaven els bous que en principi semblara que pogueren donar més espectacle en ser correguts pels carrers. La possessió d’eixos bovalars va implicar que Algemesí sempre tinguera proveïment de bous per a les seues festes. Però els danys que el bestiar solia produir en terres de cultiu va ocasionar la desaparició d’estos terrenys de devesa en 1877. Van ser més de 500 anys de bovalar. Però els bous, lluny d’extingir-se, es van consolidar amb més força.
I és que cal constatar que un pas més en l’oficialització definitiva de la festa a Algemesí, el va constituir l’acord d’expulsió del ramat que ocupava el bovalar. La corporació s’obligava a comprar els bous de les ramaderies més abellides i no acceptar sense una altra opció els que en eixos moments es trobaven en la devesa del terme. Amb la compra de animals de prestigi, que oferien majors garanties per al lluïment durant la lídia, la fira va agafar auge i fama, i les partides pressupostàries van augmentar.
LA TRIÀ
La trià consistia, com el seu propi nom indica, a triar d’entre la rabera que es trobava en el bovalar als animals que en principi més joc pogueren donar per a la festa; els que més agradaven a una Comissió de ‘verlas’ (veedors) que a este efecte designava la corporació municipal. La trià era ja tradicional en 1702.
Malgrat que el bovalar va desaparéixer en l’últim tram del segle XIX, la trià va continuar celebrant-se fins als anys 20 del segle XX. En aquella època, els animals braus, que ara es compraven en ramaderies de major prestigi, eren allotjats només durant el temps que durava la fira en pasturatges de marjal del terme.
L’ENTRÀ
L’entrà consistia en l’arribada al poble del ramat provinent primer del bovalar i més tard de la marjal. A les dotze del migdia es procedia a l’entrada dels animals seleccionats per a les corregudes. Des del llit del riu s’internaven pel carrer del Molí, i abans d’arribar a la plaça giraven a l’esquerra pel carrer Nou del Convent. Prenien després el carrer Fusteros a la dreta, per a, seguidament, tornar a girar en el mateix sentit i enfrontar la plaça pel carrer Muntanya. Altres vegades entraven directament al carrer Muntanya des del camí de Guadassuar.
Després del “encierro”, a prudent distància, venia el seguici d’autoritats, “verlas”, banda de música i públic en general que s’adheria al grup. A vegades també seguien jardineres, que eren carruatges descoberts, carros adornats, cavalls o alguna xicoteta carrossa de tema taurí.
LA VACA DE “PROVA”
Sempre, abans que estos animals tornaren a la devesa, es procedia a provar una o dos vaques, la qual cosa es denominava la vaca de prova, i que consistia a soltar-la pel carrer Muntanya per a diversió del personal que esperava el moment de citar-la i rodar-la. Conclosa la prova tornaven, ara sí, al lloc d’origen.
Cartell de la Setmana de 1898.
REMINISCÈNCIES
De la immemorial entrà queda hui el “encierro” matinal, des dels corrals del carrer dels Gans fins al corro de la plaça.
Fins a l’habilitació d’estos corrals els bous es van tancar en diversos recintes. Al principi es va fer en un Cinema Estiu, situat al carrer Sant Sebastià. Més tard es van situar en l’antic Convent. Després es van instal.lar en el magatzem de Vicente Mont ‘Pitaluga’, cap al final del carrer Muntanya. Llavors el recorregut era completament recte. Abans del seu definitiu enclavament encara es va canviar de seu, tancant als animals en un recinte situat a la cantonada del carrer Pelayo amb Escoles. L’itinerari era molt similar a l’actual.
La vaca de prova es va transformar en la vaqueta del migdia, desapareguda fa dècades, i tota aquella comparsa que epilogava l’entrà va desembocar en la celebració de la cavalcada, que començà a organitzar-se en 1916.
SEGLE XX: EVOLUCIÓ I CONSOLIDACIÓ DE LA FIRA
Encara que ja en l’últim terç del segle XIX van començar a aparéixer per Algemesí els primers matadors professionals, va ser definitivament a partir de principis del XX quan es va canalitzar la tònica que marcaria la filosofia que la Fira anava a prendre definitivament.
De les primeres manifestacions constatades en les albors de 1600 fins a la contractació per primera vegada d’espases de l’escalafó van transcórrer més de 250 anys, en els quals es va passar de córrer bous pels carrers i la Plaça Major a capejar amb qualsevol tela als animals sense més aspiració que la de provocar l’admiració dels conveïns. Més tard van ser els valents mossos de la comarca els que, sense massa art però amb moltes dosis de valor, lidiaven aquelles vaques i bous. Desaparegut el bovalar i al mateix temps que es compraven animals de majors garanties, van aparéixer els primers matadors encarregats de donar un mínim de brillantor als festejos.
En la segona dècada del passat segle va créixer el pressupost i la contractació de matadors es va fer cada vegada més nombrosa. En la consolidació de la Fira va influir positivament la bonança econòmica que travessava la població. Va ser una època de gran exportació de taronja.
Una vegada finalitzada la guerra civil i fins a la dècada dels 60, es van produir nombrosos i definitius canvis, tant en la gestió, com en la fisonomia de la Fira. És l’època en la qual la plaça adquireix la seua estructura definitiva.
Cartell de la fira de 1910.
CONSTRUCCIÓ DE LES PRIMERES PLACES
Des de sempre la festa es va celebrar en la Plaça Major, per la qual cosa va ser necessari procurar a la concurrència un lloc on poder contemplar l’espectacle. A mesura que la festa despertava major interés i el seu auge anava en alça, era necessari idear una graderia amb major capacitat i prou forta per a albergar al creixent nombre d’aficionats.
No se sap amb certesa quan van nàixer els cadafals com a tals, però se suposa que ja a principis del segle XVIII l’aparença de la plaça era similar a la que ha perdurat fins als nostres dies. El document ja referit anteriorment pel qual el consistori va pagar en 1735 al fuster Joseph Domínguez per fer i formar el corro, deixa assegut que les festes taurines eren ja tradicionals, que se celebraven en el mateix lloc i per tant ja existia una plaça o graderia disposada per a presenciar els festejos.
La primitiva plaça es formava amb carros, portes velles i taulons clavats entre si sobre un trenat de troncs. Dins de la plaça, el frontis dels cadafals el componien troncs de pi o morera. Les primeres graderies van ser planes, a manera de tarima alta sostinguda per un bosc de troncs verticals i creuats que feien que el trànsit inferior fora tota una proesa. Dalt, la gent més propera a l’arena s’asseia sobre mantes o pells, i darrere, en calaixos i catrets, els altres.
Més tard es va xapar amb taulons l’interior de la plaça i van començar a posar-se quatre o cinc graderies en el cadafal de la Confraria de la Divina Pastora, que va ser el pioner. La construcció d’estos elementals cadafals es va imposar a principis del segle XIX, i la primera dada rigorosa que notifica el seu alçament el trobem en el llibre d’Acords, quan, amb data 9 de setembre de 1843, es va decidir que les despeses derivades del seu muntatge anaren a compte de la vila, fins i tot es va designar un mestre d’obra.
Més tard, el 17 de setembre de 1859, l’ajuntament va donar plens poders a l’alcalde perquè concedira la construcció del cadafal a qui considerara més oportú. I un any més tard es va proposar “fer un tablado gradado per a les corregudes, percebent dels que l’ocupen la corresponent retribució”. És una dada importantíssima, perquè el document deixa assegut l’evolució de la plaça a la seua fisonomia singular i definitiva.
Les concessions directes de l’ajuntament a particulars per a alçar cadafal van continuar fins a finals del segle XIX amb l’aparició de la subhasta.
Inici del «paseillo» a principis del segle XX. TRAÇ
EVOLUCIÓ DE LA PLAÇA EN EL SEGLE XX
A principis del segle XX es diferenciaven diversos tipus de cadafals, i encara que l’aparença final era de muntatge d’una sola peça, la veritat és que gran part dels llocs comprenien cadafals i cadafalets. Estos últims eren els més pròxims a l’arena, i per tant més baixos, i darrere d’ells, prolongant-se en altura, se situaven els grans per a acabar formant un cos. La veritat és que el muntatge de tants llocs, encara que més xicotets que els actuals, era un autèntic garbull per la quantitat d’acobles que s’havien d’ajustar. Com a anècdota cal fer constància que aquella plaça de principis de segle deixava un espai obert –sense xapar– en el frontis, a l’altura dels ulls d’una persona, que permetia vore els bous des de baix dels cadafals a peu d’arena; això sí, previ pagament de la pertinent entrada.
La fisonomia de la plaça i del muntatge dels cadafals va canviar poc fins a l’arribada dels anys 40, quan l’arquitecte local Juan Segura de Lago, amb la inestimable ajuda dels mestres cadafalers, va unificar criteris per a acabar posant a tots d’acord a l’hora d’erigir la plaça. Ja en 1942, desapareix la diferenciació de cadafals i cadafalets, construint-se de metre en metre de frontera i d’una sola peça -és a dir, des del frontis fins a les façanes-, i en la subhasta, tot aquell que es quedara dos metres tenia dret a quedar-se, si li interessava, els dos següents al mateix preu que els anteriors. Un any després, es van subhastar per primera vegada de dos en dos metres, continuant amb l’opció de dos metres més.
Però la major contribució de Juan Segura de Lago va ser aclarir el pas inferior de la Plaça, que fins llavors era un maremàgnum de pins i fustes que feien del trànsit del personal quasi una proesa. Cada penya muntava i apuntalava segons el seu propi criteri, això sí, sempre supervisat per l’arquitecte pertinent. Es va estudiar la millor manera de combinar funcionalitat i seguretat, i el resultat va ser un ample corredor per a poder circular que ha perdurat, sense més canvis, fins als nostres dies.
Per convertir-se en pràctica habitual que cada penya es quedara amb dos llocs de dos metres contigus, a partir de 1950, els cadafals van quedar estipulats en quatre metres (els estàndard), donant com a resultat els 29 llocs que hui coneixem. Eixe mateix any es van fixar uns punts en el paviment de la plaça Major per a la col.locació dels puntals de càrrega, punts que encara hui perduren, encara que amb una notòria millora en comoditat que va aportar el mestre de cadafals José Borrás ‘Coloma’ amb unes arquetes fixes de 60 cm. de profunditat.
Vista de la plaça en els anys 50. NÁCHER
LA COMISSIÓ TAURINA
La Comissió Taurina es constitueix d’entre els representants de cada penya adjudicatària de la subhasta per a assumir la responsabilitat en l’organització de la Fira. Totes i cadascuna de les 29 penyes o cadafals tenen dret a comptar amb un portaveu.
Per damunt de la Comissió únicament està l’Associació de Penyes Cadafaleres, l’òrgan suprem de les quals és l’Assemblea General. Formen part de l’Associació amb veu i vot totes les penyes adjudicatàries de cadafal en la subhasta d’eixe any.
PRECEDENTS DE LA COMISSIÓ
La primera vegada que el Llibre d’Actes cita a la Comissió dels bous va ser el 5 de setembre de 1877, quan després que la corporació decidira expulsar la vacada del bovalar i aprovara donar sis corregudes de bous pagats del fons municipal, es van nomenar cinc membres per a fer-se càrrec de l’organització de la festa. Tots pertanyien al Consistori, perquè llavors la festa era administrada i dirigida per l’ajuntament; com de ben segur que ja abans de l’esmentada data existien encarregats de coordinar tot el referent als bous, per exemple els ‘verlas’, encarregats de la selecció d’animals en el bovalar.
A partir de mediats del segle XX l’ajuntament es va valdre d’aficionats de reconegut prestigi perquè assessoraren i contribuïren a l’organització. Estos col.laboradors van començar a aflorar a partir de la postguerra, amb noms com Batiste Rubio Montoro, Jesús Martínez o José Bomboí.
Hi ha precedents històrics que assenyalen un intent per part dels propis cadafalers de controlar la festa. Els primers es remunten a 1914, i més tard, amb major pertinàcia en 1922, quan un grup de penyistes va sol.licitar que, per a tractar els assumptes de les festes taurines, s’incloguera una gestora a la qual ells mateixos havien denominat La Iniciativa. La proposta no va tindre èxit perquè el Consistori no la va tindre en compte.
Cartell dels bous de 1917.
EVOLUCIÓ EN LA CONFORMACIÓ DE LA COMISSIÓ
Des del segle XVII, la Comissió, si és que llavors se li podia denominar així, estava conformada pels Jurats de la vila, que eren quatre. El seu número d’integrants no va pujar fins als anys 40 del segle XX. La primera modificació substancial de la Comissió va ocórrer en 1945, quan es va determinar que estiguera composta per tres cadafalers a més de tres regidors del consistori. En 1960 s’augmenten a cinc els representants cadafalers i sis delegats de l’ajuntament. En 1971 es disposà que la Comissió Taurina estiguera composada per set cadafalers, 13 membres de la corporació municipal i tres assessors triats entre els aficionats algemesinencs de reconegut prestigi. En 1972 els cadafalers augmenten a 10 els seus representants.
Però la modificació més dràstica i important esdevé en 1979, quan l’ajuntament cedeix tot el protagonisme en la celebració de la Fira als penyistes i deixa a les seues mans i amb caràcter general la constitució de la Comissió. Únicament, i només a efecte de supervisió, es va integrar a diversos regidors.
LA SUBHASTA
L’acte amb el qual s’inaugura un nou exercici de la Setmana Taurina és la subhasta de cadafals. Una vegada adjudicats els llocs es posa en marxa tot l’engranatge de funcionament intern de l’organització de la Fira: constitució de Comissió, elecció de president, designació de vicepresidents, formació de subcomissions… En la subhasta les diferents penyes pugnen per l’espai que ocuparà el seu cadafal, que serà assignat al millor postor. El sistema acostumat se celebra per licitacions a la plana en una cerimònia que tradicionalment presideix l’alcalde.
En 1942 s’unificà la costrucció de la plaça de bous.
NAIXEMENT I DESENVOLUPAMENT DE LA SUBHASTA
En principi la festa corria per compte del Consistori, d’ací ve que en el llibre de Comptes de 1735, es notifique el pagament al fuster que va formar el corro del fons de les arques municipals. A més, el bovalar era de la vila i, per tant, els bous per a les festes eren incumbència directa de les autoritats locals. Els cadafals, si així se sol.licitava, eren construïts pels veïns d’Algemesí, però en cas de no haver suficient demanda per a això era el consistori qui es feia càrrec.
És evident que l’interés pels bous va reportar en una progressiva privatització de la festa, que usava el sòl públic per a presenciar els festejos. Eixe sòl públic, distribuït en llocs, era adjudicat directament per l’ajuntament als qui ho sol.licitaven.
El mètode d’atorgar els llocs per mitjà de subhasta es va implantar a la fi de la dècada de 1880. De fet, l’acta del 20 de setembre de 1893 reflecteix que “l’encarregat de la subhasta dels llocs de la plaça” rendeix comptes, “havent recaptat 483 pessetes i 50 cèntims, que van ingressar amb data tretze en la Caixa Municipal”. És la primera vegada que es parla del terme subhasta, al mateix temps que el document, llegit entre línies, indica amb naturalitat que ja existia una persona encarregada de la subhasta, la qual cosa significa que no era la primera vegada que se celebrava.
En aquells temps la subhasta es realitzava in situ; és a dir, que després de la festivitat de la Mare de Déu de la Salut, tan sols uns dies abans de donar inici la fira, es reunien en la Plaça Major els càrrecs de l’ajuntament corresponents i els penyistes sol.licitants, es llegia el plec de condicions, i després d’una hora per a possibles reclamacions es donava inici a la cerimònia sobre el mateix terreny a subhastar.
En 1929 i 1930 un empresari de Navarrés va construir la plaça en el carrer Agustín Alemán.
Era una subhasta molt més complexa que l’actual, perquè els llocs s’adjudicaven de metre en metre i diferenciant cadafals i cadafalets, com ja s’ha explicat. Com a anècdota, cal referir que en 1907 es van subhastar 97 trams o que en 1914 es van subhastar 116 cadafals que van ser adjudicats a 51 penyes. Després de la contesa civil, en 1939, es van subhastar 113 llocs. A partir de 1942, la subhasta es va simplificar amb la desaparició de la diferenciació entre cadafals i cadafalets.
En 1945, succeeix un altre canvi que ha perdurat fins als nostres dies, perquè es decideix invertir en la Fira el muntant complet recaptat en la subhasta. Justament l’any següent va haver un dèficit de 18.441,52 ptes. Fins al moment, sempre que s’aconseguien guanys –que era la majoria dels exercicis– se solien destinar a obres socials i benèfiques per a la ciutat, la major part de les vegades a favor de l’Hospital d’Algemesí. En 1942 es va dedicar a pagar l’anda de Sant Jaume.
Una altra modificació importantíssima va suposar la fixació definitiva del número de llocs a subhastar, que va quedar estipulat en 29. Va ocórrer en 1950.
LA DEMANÀ
La demanà pot considerar-se el precedent de la subhasta. En el document del Manual de Consells de 19 d’agost de 1643 -ja referit anteriorment-, trobem un precedent inqüestionable d’este tipus de sol.licitud. Però el costum es va institucionalitzar definitivament en les albors del segle XVIII, portant-se a terme en un acte realitzat de manera singular i curiosa. Tots els anys, en acabar les celebracions en honor a la Patrona d’Algemesí, s’interpretava una serenata en la Plaça Major que finalitzava amb un pasdoble. Després de l’execució de la peça tot el poble cridava a l’uníson: “Bous, volem bous!”. Després d’un moment d’espera s’obria la porta del balcó de la Casa Consistorial per a seguidament aparéixer l’alcalde que, amb tres solemnes tocs de trompeta, feia callar a tothom. Llavors anunciava de viva veu: “Si el poble vol bous, bous tindrà”, i a continuació es feia saber el dia, l’hora i el lloc de celebració de la subhasta.
El costum de la demanà va perviure fins als anys 50, doncs, a mesura que la Fira adquiria importància es feia més complexa i necessitava major temps per a la seua preparació. Per això en 1950 es va plantejar avançar la subhasta un mes i, encara que eixe any encara va haver “demanà”, el costum va acabar perdent-se en poc temps, fet que es va veure afavorit quan anys després es va avançar encara més la subhasta.
1929 I 1930. UNA ALTRA PLAÇA, UNA ALTRA FESTA. UN FRACÀS
Una dada de summa importància per a comprendre la idiosincràsia dels algemesinencs la constitueix el fracàs que van suposar les fires de 1929 i 1930, quan es va atorgar llicència per a muntar una plaça portàtil a Jesús Boluda, un empresari de Navarrés que va instal.lar el recinte en un solar existent al final del carrer Agustín Alamán. Però, què va passar perquè la nova fórmula no quallara? Molt senzill, que la gent va perdre el seu protagonisme. El ciutadà cadafaler ja no era organitzador, muntador, espectador i alma mater de la festa. Limitar-se a anar als bous no era la manera de diversió que volien. La participació activa era i és fonamental per al bon funcionament de la Fira. Per això mai més es va tindre la temptació de proposar res semblant. Després d’eixos dos anys la plaça va continuar muntant-se en la Plaça Major pels cadafalers, el vertader eix de la festa.
EL PLEC DE CONDICIONS
Des del segle XVIII la construcció de la plaça sempre va seguir un patró marcat pels tècnics que a este efecte designava el Consistori. Però el primer Plec de condicions rigorós degué nàixer al mateix temps que la subhasta, suposadament a la fi del XIX, a pesar que el més antic que es conserva és un manuscrit que porta data de 1908.
EL TESTAMENT DE LA SENYORA PEPA
La beata Josefa Naval Girbés, la Senyora Pepa, va deixar escrit en el testament que la seua casa del carrer Berca fora per a Josefa Esteve Trull mentre visquera i que la confraria de la Divina Pastora deixara en la pallissa l’anda que utilitzava per a traure en processó a la imatge i tot el maderamen del seu cadafal.
