Una història és atípica quan comença parlant sobre allò que no va a ser o que ja no ha sigut: enguany no hi haurà Festa a la Mare de Déu pels carrers d’Álgemesí, sí hi haurà unes poques celebracions dins de la basílica de sant Jaume. No és la primera volta que passa, solament en els dos-cents anys anteriors ha ocurrit varies vegades i per distints motius.
Francisco J. Llácer, cronista d’Algemesí
El primer motiu són, com enguany, les epidèmies, especialment en algunes de les sis que hi hagué de còlera morbo que va patir Algemesí en el XIX. No en totes i menys en la primera de 1834 que, curiosament, va donar lloc a dos processons: una en el temps que li tocava en plena epidèmia i la segona en el mes de giner de l’any 1835, per demanar a la Mare de Déu ajuda i protecció. En l’epidèmia de l’any 1854, prou virulenta també, es llig en l’acta de 5 de setembre de 1854 de la sessió feta conjuntament per l’Ajuntament i la Junta Municipal de Sanitat: “…en vista de las noticias esparcidas por este vecindario de que en la Ciudad de Valencia se habían observado algunos casos del cólera morbo en el día de ayer, y no siendo conveniente la reunión de gentes de diferentes partes que concurren a la misma, por razón de la celebración de dicha fiesta, y casi la mayor parte de Valencia, y con el fin pues de cortar todo esto, el Ayuntamiento en unión de la Junta de Sanidad, ha acordado suspender por ahora la celebración de la fiesta hasta que las circunstancias lo permitan …”
En la sexta epidèmia de còlera, en 1890, vista l’orde del Govern Civil prohibint les aglomeracions festives, l’Ajuntament en sessió de 3 de setembre va acordar la suspensió de les festes de la Mare de Déu de la Salut per a eixe any.
Programa de Festes de l’any 1934
El segon motiu són les convulsions polítiques que deriven en guerres; aixina passà en els tres anys de 1936, 1937 i 1938, ja que al quedar Algemesí en zona republicana el culte públic desaparegué, encara que abans en els anys 1932 i 1933 les autoritats locals republicanes no autoritzaren les processons de la Mare de Déu, fins que sí es celebraren en els anys de 1934 i 1935.
Per una distinta tesitura, de caràcter socio-econòmic, no es suspengueren, sinó que s’ajornaren les Festes com diu l’acta de 31 de juliol de 1903, sent alcalde d. Salvador Primo Llopis:
“Se acordó en vista de la solicitud presentada por los cuatro Depositarios en que está dividida esta población para la colecta de limosnas y organización de las fiestas que anualmente se celebran en honor del Santísimo Cristo de la Agonía y de Nuestra Señora de la Salud, aplazar estas para la segunda quincena del mes de Setiembre, época en que está terminada la recolección del arroz, resultando de ello que el vecindario pueda asociarse con mayor comodidad y sosiego á la realización de los festejos que según piadosa tradición se celebran anualmente”.
El 24 de setembre es feren i ja no s’ha parlat mai més d’això.
En esta centúria del XX l’epidèmia de grip de 1918 (la cucaracha) tampoc afectà a la normalitat del 7 i 8 de setembre.
I entrant en matèria anem a parlar del recorregut històric de la Festa, a grans trets i sense entrar en massa detalls, que es poden obviar en una publicació com esta. Però, d’un temps tan llarg, quasi huit cents anys, cal fer vàries fases o etapes que anatomitzen l’escrit i millor es puga escriure i entendre; no en referència a grans etapes històriques o culturals, més bé al recorregut històric intern de la Festa i considerant sempre que les divisions acostumen ser arbitràries.
1ª Època.- De la tradició primigènia a la realitat del nom. 1247 – 1568 (1586)
En 1847 es publicava la Verdadera historia de la aparición y hallazgo de la antiquísima imagen de nuestra Señora de la Salud, obra refosa de materials variats, però que la part més antiga pertany a mossén Curçà, i este referint-se al moment inicial de la festa, la troballa de la Imatge, ho conta aixina:
“Que en el año 1247, saliendo a la huerta un vecino de esta villa, ó lugar mui pequeño que entónces era, por la puerta que entónces llamaban de Berca o Massaceli, que al presente hai edificada una calle que llaman de Berca, y a lo último de ella se edificó una capilla pequeña hasta el año 1686 que se hizo otra mayor que es la que al presente está ésta, en cuyo lugar había una morera entre otras plantada, la cual era mui gorda de tronco, y por su antigüedad estaba hueco, sin quedarle nada de corazón al dicho árbol, sí únicamente la corteza que le mantenía, como de esta forma se encuentran muchas en esta huerta; reparó el dicho vecino y vió que dentro el hueco de dicha morera había un personaje, y llegándose más cerca, vió que era una Imágen de Nuestra Señora, mui morena. Admiróse éste al verla, y desde luego se volvió al lugar, dando noticia al rector y Jurados de lo que había visto, los que incontinenti fueron y vieron que era verdad lo que el vecino les dijo.”
En este moment comença la història, sinó de les Festes, sí, al menys, de l’origen i causa de les mateixes. En el capítol segon parla mossén Curçà “De como los de Alcira se llevaron á esta santa Imágen y se volvió». I continua explicant: “Que habiendo tenido noticia de este soberano hallazgo los vecinos de la Villa de Alcira, usando del poder y jurisdicción que tenian de Algemesí, por ser entónces un lugar corto, como dicho es, á su jurisdicción, y pretendiendo la posesión de tan preciosa joya, sin poderse resistir los de Algemesí, se la llevaron los de Alcira con todo decoro y solemnidad á la dicha Villa, y la pusieron en la Iglesia Parroquial de aquella”.
Al sendemà matinaren els d’Alzira i, en obrir l’església no trobaren la Imatge; tornaren a Algemesí i la trobaren dins del tronc buit de la morera d’on havia eixit. I aixina passà dos voltes més. D’ací ve el fet que en totes les processons de la Mare de Déu de la Salut, fa la seua entrada a la tercera volta, d’esquenes a la basílica i sempre mirant al seu poble.
Entrada Mare de Déu. Processoneta del matí de l’any 1954. Sempre cara al seu poble.
Del text anterior voldria remarcar una frase de mossén Curçà que en eixe any de 1247 no era totalment ajustada a la veritat jurídica (los vecinos de la Villa de Alcira, usando del poder y jurisdicción que tenian de Algemesí,), seria en tot cas un poder reverencial davant d’una entitat administrativa potentior, ja que jurisdiccionalment no va dependre fins dos anys més tard. Solament que s’haguera retardat dos anys la Troballa i la Mare de Déu ja no seria tan nostra.
Ja en 23 de Juny de 1240 el bisbe Ferrer de Pallarès, el primer bisbe efectiu de la diòcesis valentina després de la Reconquesta, féu una primera ordenació de la diòcesis, dividint-la en dos arxidiaconats; el primer, depenent de l’ardiaca de l’església major de València, que s’estenia a la part esquerra del riu Xúquer (a Xucharo citra), i el segon depenent de l’ardiaca de Xàtiva a la part dreta (ultra Xucharum), per a quan aquelles terres foren conquistades. Esta divisió la va mantindre el seu successor Arnau de Peralta en un document de juliol de 1247, quan va crear 12 pabordies (9 a la part esquerra del riu i 3 a la part dreta del riu).
És a dir, que, eclesiàsticament, Algemesí encara no depenia d’Alzira, solament dependrà més tard durant el pontificat del bisbe Andreu d’Albalat (1249-1274) i dependrà d’Alzira política i jurisdiccionalment des del Privilegi Real de 2 d’agost de 1249, quan Algemesí passà a formar part del terme particular d’Alzira i, per tant, les tibantors i bregues entre la políticament poderosa Alzira i el poblet d’Algemesí per quedar-se en 1247 en possessió de la Imatge trobada de la Verge de la Morera i la resolució final de quedar-se ací, seria per què es resoldria pel dret eclesiàstic i abunda en la idea de haver ja una parròquia o església en tal data i consolidada.
Poc més dona de si esta primera etapa, llevat del confús episodi del soldat agermanat (?) que li disparà a la Imatge quan estava dalt l’enclusa en casa del ferrer per haver cremat l’església els agermanats, segons conta mossén Curçà, i, rebotant el tret, mata al mateix soldat. Tal fet el data Curçá en 1520.
En canvi, Martí de Viciana data l’episodi en 23 de juny de 1523 i els qui boten foc a les portes de l’església per mig de canyes, llenya i garbes de blat són els homens del virrei, comandats per don Melcior de Perillós i no els agermanats.
Durant esta época el culte i devoció restava circumscrit a l’àmbit purament de carrer, o tot lo més, al xicotet barri que rodava el carrer de Berca, el més antic del poble segons diu Madoz.
L’últim episodi d’esta època fou el bastiment d’un nou retaule fet pel mestre Cosme Ximénez; posaren la Imatge en la seua fornícula i determinaren els beneficiats de la parroquia donar-li una invocació, ja que feia 321 anys de la Troballa i encara no tenia una invocació certa i determinada. La nomenaven Mare de Déu de la Troballa, o de Berca o simplement Mare de Déu. I al no tindre invocació especial, la seua festa no se sabia en quin dia se conmemorava la seua advocació o misteri determinat de la Mare de Déu
Ajuntats tres beneficiats en l’església (el rector era mossén Joan Cardador), mossén Miquel Curçà, mossén Rafael Frasquet i mossén Joan Dacir ( o Dassí, o Dací) feren tres redolins que contenien tres advocacions: Frasquet posà Mare de Déu dels Àngels, Dacir Mare de Déu de la Salut i Miquel Curçà Mare de Déu de la Consolació.
A un xiquet que passava per la porta de l’església el cridaren, li prengueren el barret i dins posaren els tres redolins. Per tres voltes tragué el xiquet la invocació de Mare de Déu de la Salut. No content el Frasquet demanà que fora triat a palletes, i havent tret Dacir la més llarga, ja es conformaren tots, i aixina s’acabà la porfia.
2ª Època.- Miracles i capelles. 1568 (1586) – 1747.
Les civilitzacions primitives li donaven un sentit secret i arcà als noms que designaven persones i coses; les paraules tenien un sentit màgic i de vegades feridor si es pronunciaven. Els noms eren, i són, per a prendre-se’ls d’una manera seriosa, no es posen per casualitat o si s’assignen en un sorteig cal vore la influència divina. Aixina, en vore allò del resultat del sorteig conta mossén Curçà, un dels tres preveres que en ell participaren, el següent: “Y visto esto todos dijeron: Que se conocía evidentemente era la voluntad de Dios Nuestro Señor y de María Santísima, original de esta Santa Imagen. Dieron gracias a Dios, y comenzaron á invocarla Nuestra Señora de la Salud».
Per tant, si la gent del poble s’aclamava i invocava la salut corporal a la seua Mare de Déu de la Salut i durant 51 anys no va fer els miracles que deuria fer, alguna cosa no anava bé. I és, conta Curçà, que la Mare de Déu s’havia agraviat perquè havien il.luminat la Imatge al trovar-la sense cap aditament sobre la fusta. Per tant, solament al 1619 tornà a fer miracles. I el primer d’ell fou el “Del miracle de l’oli de la llàntia de la Mare de Déu en la seua gerreta”. En 1626, el mateix home, administrador de la capella i de la llàntia, es quedà com a mort al camp, i per la nit retornà en si i va dir que la Mare de Déu li havia donat la vida. El miracle del sarrió de blat; el de la dona que tenia el cos baldat per un sobrepart en 1630; el xiquet de 10 anys tolit del costat dret i en grans calentures, a punt de la mort es salvà; o la xiqueta de 12 anys que en 1640 va caure al cup del molí i invocà a la Mare de Déu, passà per baix del rodet de la pedra del molí i eixí solament marcada per una senyaleta.
I aixina un grapat de miracles més.
Com a miracle més coral fou l’epidèmia de pestilencia en 1647 i 1648 en què Joan Olzina, rector, aleshores, de la parroquia, veent que Algemesí estaba rodat per la pesta en els pobles circumveïns, li pregà a esta Senyora que no entrara la pestilència en Algemesí, i no la patiren els veïns.
Molts més miracles es conten en el llibret de mossén Curçà, continuat per mossén Cerveró, però que ací és imposible referenciarlos tots i solament farem referència al que ens donen alguna informació sobre les festes.
Mes, la primera noticia que tenim sobre les festes la indica d. Miquel Belda en el seu llibre “Algemesí y su Patrona”, publicat en 1908 i que en les pàgines 167-168 diu aixina: “Como detalle curioso relativo a las fiestas de la Santísima Virgen de la Salud, cuando el pueblo aún no estaba dividido en barrios para celebrarla, merece que se transcriba el siguiente, tomado de la Visita de 1610, al folio 244: ‘Demanda de Nuestra Señora de la Salud: =Primo, = …que el día de Nuestra Señora de la Salud, del dicho cargo, pagó al Clero por la dobla, procesión y aniversario, seis libras, siete sueldos y tres dineros.
Item, pagó por la cantoría á los clérigos y á los músicos, dos libras, diez y siete sueldos y seis dineros. Item, pagó á los ciegos por el gasto y su salario, tres libras, un sueldo y tres dineros. Item, pagó á Tarragona por la cera que se quemó, nueve sueldos y dos dineros. Ítem, pagó al predicador que predicó, diez y seis reales castellanos. Ítem, pagó por un par de pollos que le envió, quince sueldos. Item, pagó por hilar la seda que se allegó, treinta y nueve sueldos y cuatro dineros. Item, pagó á Ribalta, pintor, á cuenta del retablo, cien reales castellanos. Que son las dichas partidas de descargo, 26 libras, once sueldos y tres dineros.”
El document és molt interesant perquè es parla de ‘Demanda de Nuestra Señora de la Salud’ i això suposa l’existència d’una o vàries persones encarregades d’administrar els bens de la mateixa, trets de les plegues, d’almoines o de rendes, que devien donar compte en la Visita; es parla d’una dobla o missa, molt solemne per la quantitat de lliures que es donen; es parla d’una processó al mateix dia i també d’un aniversari que normalment es celebrava al sendemà de les festes pels difunts de la parròquia. Encara sobren diners per a pagar a Francesc Ribalta “cien reales castellanos”.
Llegint els miracles i en concret el primer, el “miracle de la gerreta” datat en 1619 es diu: “que en el año 1619 fue un año mui estéril de aceite, sin poderse encontrar en el Reino; y habiendo llegado la víspera de la fiesta de esta Soberana Imagen que se celebra el dia del nacimiento de su original, que es el dia 8 de setiembre, como siempre se ha acostumbrado, viendo los Administradores de su capilla y lámpara que estaban ya los Beneficiados para comenzar las vísperas, y la lámpara aún no estaba encendida, …”. De la redacció del miracle es deduïx que la festa començava en les Vespres en la capella de la Verge de la parroquia, ja que encara no s’havia trasladada a l’altar major i allí s’encenia la llàntia per començar les Vespres.
Del miracle de la dona baldada per un sobrepart que li havia llevat tota la llet per poder amamantar el seu fill i que en la processó del Corpus de 1630 s’encomanà a la Verge quan passava la Imatge per davant de sa casa, es deduïx que la Imatge de la Mare de Déu eixia en la processó del Corpus.
Segona Capella de la Troballa d’Algemesí (1568 – 1936)
Pel miracle ocurrit en 1664 sabem que ja hi havia majorals de les Festes i que estes s’allargaven alguns dies, ja que un majoral “por la Víspera subió al tejado de la Capilla de dicha Imagen con los cohetes y salidas que había prevenido juntamente con otros, dándoles cohetes a los que estaban allí para que dispararan; y estando el dicho mayoral sentado, y habiendo vaciado un papel de pólvora en el sombrero, se le prendió fuego á la pólvora que tenía en dicho sombrero y le dió todo el vigor de ella en ojos, cara y cabeza; y sobre decir el médico que corría mucho riesgo su vida, y en particular la vista, dentro de cinco días estuvo bueno con vista, y acabó de celebrar las fiestas que se hacían á esta Santa Imagen”. Segurament fa referència a que les festes s’allargaven durant «l’Octava».
En 1724 es celebraren festes pel trasllat que es féu de la Imatge des de la seua capella antiga (la de la Purísima) a la capella de la Comunió, on encara està. Foren festes fastuoses; d’ací solament vull destacar el fet que “… concurrieron muchas danzas y fuegos de cohetes, castillos de lo mismo y otros fuegos artificiales, y por la tarde se cantaron la Visperas con música, y concluidas se hizo la procesión general por las calles acostumbradas de esta Villa, con muchas luzes de hachas, llevando á esta…”, i això es prou paregut a la festa actual, llevat que els portadors de la Imatge ja no són capellans.
En esta ressenya de 1724 també es parla de la processó a la Capella de la Troballa: “el último día por la tarde, concluidas las Vísperas solemnes, se hizo la procesión llevando á esta Soberana Imagen por las dos calles como se acostumbra en dicho dia, con muchas luzes, y llegando á la Iglesia la llevaron á un nuevo retablo…”. Els dos carrers són el carrer Molí cap a la Capella i tornant pel carrer de Berca (el carrer Capella encara no era tal). Esta processoneta deriva del testament fet per Josep Cabanes instituïnt la processó. Mort en 27 de febrero de 1712, ja havien passat alguns anys fins el 1724. Esta processó era extraordinària, pero la processoneta ja es feia abans passant per la casa dels Cabanes que estaba en el carrer Molí.
Pel que fa a les capelles sabem que ja en 1657 intervenia el Consell de Vila en el nomenament anual del “baciner de la Capella del carrer de Berca” i en 1660 els jurats fan un manament per solventar uns problemas d’humitats en la menuda capella. Poc més sabem de la mateixa. En 1685 comença a bastir-se la nova capella que durarà fins a 1936.
3ª Època.- Festers, festes, dances i personatges bíblics. Visió sinòptica de la Festa. 1747 – 1925.
En la divisió temporal que estem fent anem seguint fites importants dins de la dinámica interna de la festa. En 1747 es produïx el quint centenari de la Troballa, multitudinari segons preveïen les autoritats, venint gent de València i de la comarca, on la processó general seria allò més brillant: els dos preveres Querol, rector i vicari, foren l’ànima de la festa, (encara que el rector morí l’any abans), aportant idees i balls, dances, alegoríes i personatges, segurament inspirats en la Festa Sexenal de Morella, d’on els dos eren originaris.
Ja es pot dir que la Festa ha ultrapassat l’àmbit purament de barri i esdevingut en una festa de carácter local, de tot el poble, on es considerada patrona.
El culminament simbólic de la conceptuació de la Mare de Déu de la Salut, com patrona de tot Algemesí ve donat en la data final d’esta tercera etapa, quan en 1925 té lloc la Coronació pontificia de la Imatge.
Coronació pontificia de la Mare de Déu de la Salut en el Parc Salvador Castell a l’any 1925.
Mossén Blai Querol fou rector des de 1711 a 1746 i s’encarregà de preparar, per primera vegada, la celebración d’un centenari de la Troballa de la Imatge, que es faria en 1747, encara que per haver faltat l’any anterior el dugué a terme mossén Josep Querol, el seu germà, vicari de la parroquia i capeller de la Mare de Déu, el qual, en este punt i moment, preparà la historia escrita per mossén Curçà i els seus continuadors. Es publica cent anys després, al celebrar-se el sext centenari.
Tan gran fou l’impacte originat per l’organització de les festes en el seu 500 aniversari de la Troballa, en 1747, en que es féu solemníssima processó a la Mare de Déu de la Salut, i que per arreplegar almoines s’havia dividit el poble en huit barris, que en Carta Pública atorgada en 31 de desembre de 1747 entre el señor Cura, mossén Josep Ferrando, i l’Ajuntament consta el següent:
“Y por quanto en atención a que los ocho Barrios en que se distribuyeron para las festividades de nuestra Señora de la Salud, que en este año se han celebrado, devia continuarse en recoger limosnas para proseguir la obra de la Capilla en mayor culto de nuestra Reyna, y que en la misma forma se nombren los Mayorales para la fiesta annual de nuestra Señora de los barrios consecutivamente, de forma que en este año que se entrará sean los Mayorales de la Calle Nueva, en el siguiente de la del Molino y así en adelante.”
Eixe “consecutivamente” solament té sentit, si la processó a la Mare de Déu de la Salut seguía l’itinerari normal i usual de la processó del Corpus o la del Sant Soterrament en la Set-mana Santa. És a dir, que en 1747 i 1748 el sentit direccional de la processó de la Mare de Déu era distint del què ara es fa. A major abundament, cal fer constar un detall més en eixe aspecte, i és que l’ordre de succesió dels diversos barris al dia de hui, reflexa que el nomenament dels majorals, o dels barris, encara es fa segons la Carta Pública de 1747: Barri Muntanya, Barri Capella, Barri Santa Bàrbara i Barri València, és a dir, en el sentit direccional invers de la processó de la Volta General que es fa actualmente.
Mes, en 1834 es produí la primera pestilència de còlera morbo en Algemesí, mortífera i brutal, que afecta majormente a les clases desfavorides del poble i que vivien fora del perimetre marcat per la processó, lo qual va ocasionar el canvi de sentit direccional de la processó general i també canvià el número de barris que passaren a quatre en la primera processó que es féu en 1835, en una data totalmente anòmala, en el mes de giner de 1935; en setembre es feu la usual.
Per fer una protecció integral del poble calia fer un canvi: canviar la processó perimetral i fer una processó estacional, on les estacions o parades venien referides als quatre punts cardinals, d’on per qualsevol d’ells poguera vindre la pestilència. El model més pròxim venia donat pel ritual de “Benedicció de fonts i térmens” que es feia el dia 1 de giner i que començant pel nord acabava per l’oest. Per tant, es va fer una PROCESSIO TEMPORE MORTALITATIS ET PESTIS, cantant les Lletanies majors, i en les oracións de les lletanies, en cada estació, dient per dos voltes: A peste et fame, libera nos, Domine. I després, Ut a pestilentiae flagello nos liberare digneris, te rogamus, audi nos. (“Per a què et dignes lliurar-nos del flagell de la pestilència, t’ho preguem, escolta-nos”.). A continuació es llegia el Psalm nº 6 en cascuna de les estacions.
Per a fer tal processó estacional calia començar pel nord i sense major problema es canviava el sentit i aixina, seguint el sentit invers de la Volta General usual, es feia una processó per a allunyar la pesta (ad repellendam pestilentiam) de manera ortodoxa en quant a les estacions, començant pel nord i seguint per l’est, el sud i acabant per l’oest
A partir de 1835, al haver quatre estacions, es canvià el número de Barris de festers de 8 a 4, procurant buscar els barris que sigueren més adients als quatre punts cardinals, encara que hi hagueren vacil.lacions i resistències. Així, l’any 1836 (de la processó de setembre de 1935 no tenim noticia al respecte), els quatre barris són: barri del carrer València que mira al nord, barri del carrer Capella que mira a llevant (en realitat també mira a ponent o està situat al sud), barri del carrer Moli que eixint de la plaça mira al sud i barri del carrer Muntanya que mira a l’oest; no són exactes els punts cardinals, sinó aproximats (no es pot pasar pel mig de les cases) i tenen l’eixida de referència des de la Plaça Major.
Passar de huit barris a quatre no seria feina pacífica. Els veïns dels barris “suprimits” no sabien molt bé on es tocava ser fester. Per això en els anys que seguixen hi ha variacions en la manera de captar almoines per a la festa. En 1836 hi ha dos recaptadors per barri, en 1839 són huit els recaptadors, molts anys solament s’indica “por la limosna recogida de los barrios”, sense indicar ni barris ni recaptadors. Finalment, en l’acta de l’Ajuntament de 31 de desembre de 1843, previa conferència en el señor Cura, Doctor Don Gaspar Silvestre, s’acordà nomenar “Mayorales de Nuestra Señora de la Salud los vecinos de esta población”. Tal nomenament pareix que acabà amb les vacil.lacions dels veïns per si es podía estar en un barri o no. De tota manera, en eixe mateix any, l’Ajuntament acordà dedicar-li un carrer a la Mare de Déu de la Salut, el que abans era “No trau cap”, a proposta del secretari de l’Ajuntament. Va aconseguir fer més visible el carrer de Santa Bàrbara, el qual, a partir de la plaça del Guaranyero mira clarament cap a l’est., Prompte es va produir el canvi del Barri carrer del Molí, pel Barri del carrer Santa Bàrbara, on este últim mira a l’est; el Barri del carrer València, està mirant al nord; el Barri del carrer de la Capella està tot ell al sud de la població; el Barri del carrer Muntanya mira al sol ponent, a l’oest.
Aixina és com es gestà i eixa és la situación dels barris i dels festers al moment actual.
Visió sinòptica de la Festa.
Pel que fa a les festes cal indicar que va anar produïnt-se una paulatina configuració durant estos quasi dos cents huitanta anys en la seua organització que ha abocat a l’estructura actual de la Festa. Han aparegut balls, dances i figures alegòriques que es mantenen, o silenciosament desapareixen, com les banderoles, o reapareixen com el bolero, els cirialots o els volants.
Al sendemà de la Festa, el festers del barri que va a entrar de torn comencen a reunir-se planificant-ho quasi tot, llevat de l’oratge i les pandèmies, reunions que es fan més habituals abans d’acabar l’estiu.
Capella de la Troballa i torre campanil en l’actualitat.
La torre campanil de la Capella de la Troballa té tres cossos, però solament és una de dalt a baix. Cos cec i quadrat baix, xamfranat i d’ulls buits al mig i octogonal dalt, on les campanes, que resten mudes quasi tot l’any, menys, quan a final de l’agost, a l’hora en què el crepuscle s’agenolla en la nit, repetixen el missatge, centenari i amb regust de bronze monacal, menut i antic, de cridar tots els algemesinencs a la festa.
Perque per a descobrir la festa cal començar pel principi. Qui no té la vespra, no té la festa. I qui diu vespra, diu novena, en les nits últimes d’agost, quan el dia acurta i la nit s’allarga quasi imperceptible.
En la novena és prou el succés vist, la sensació percebuda: els fidels en catrets i cadires a la porta de la Capella; els veïnats dels carrers Capella, de l’Horta i Berca, davant casa, en cadires de repòs o panerots, mussitant pausadament el rosari i arreplegant, per part de la muller, algun carxot els hòmens endormiscats, cansats d’un dia esgotador; la xicalla cridant i acaçant-se darrere la casa del capeller (abans es tiraven rascamonyos que el progrés i l’urbanisme han fet desaparèixer), i fets callar per algun “xist” o un crit imperiós de les mares i que sols van davant la capella l’últim dia, al repartiment de caramels. Eixa nit han mogut els Martiris i els Misteris la primera actuació, actors menuts de talla i ràpids de paraula, sols visibles en l’escenari, i distingibles fora d’ell per la rama de pomera que avança portada per, aparentment, sers minúsculs i prodigiosos.
Arranca la Nit del Retorn per mig del volteig d’una campana i el repic d’una atra. Començant per cops lents i repics de pressa, s’eternitza vibrant el campaneig, que de tindre un sentit tècnic-musical (el doctor Theodosius Herrera i Bonilla anomenava “retorno” el toc previ a la festa en la seua Consueta de la Catedral de València i que s’ha conservat ací a Algemesí) ha passat a tindre un caràcter simbòlic, indicador de les voltes que la Mare de Déu va “retornar” de la veïna Alzira.
I a la vespra, les Vespres, perfumades per l’alè encisador dels nards i, en acabar -metàfora sonora i camperola- el Repic de la Xirivia. Com a Xerevia coneixien els vells campaners la tramuja de la campana menuda, la que repicava, que vista entre les dos clarors del capvespre, semblava una grossa xirivia de les que es criaven abans, d’on li ve tan curiós i culinari nom.
I, de seguida, vindran les processons: la de Les Promeses, nocturnal i primera. La del Matí, vistosa i colorista i la de la Volta General, llarga i densa, però, totes les tres, entabuixadores dels sentits.
A l’oït sembla que ens trobem en una bíblica vall de Senaar, on es mesclen totes les veus del carrer i dels instruments; podem escoltar al mateix temps la Dansa plàstica de la Muixeranga, la Corredora dels Bastonets o, més difuminades, melodies de la Carxofa o el Bolero.
És possible que la Muixeranga, en els seu origen, fóra un ball de caràcter guerrer com pareix deduir-se de l’execució de torres o pujades o bé alguna figura plàstica com l’Enterro. Després evolucionaria devers alegories marianes: el Guió, la Maria, l’Altar, l’Aranya i dances més profanes.
La Muixeranga antiga.
Hi ha actualment dos colles de muixeranguers integrades per unes dos-centes persones cadascuna, entre hòmens i dones, xiquets i xiquetes, dirigides per sengles Mestres i acompanyades de botargues.
Són els Bastonets un ball de caràcter eminentment guerrer entroncat en els antics balls d’espases, de bastons o palitrocs, comuns a molts pobles de la nostra geografía i d’Europa, on la Dança de Todolella pareix ser la representació més conspícua. El componen huit dançadors, més un mestre i botargues. Els balladors evolucionen al compàs de dolçaina i tabalet colpejant els bastons o les planxes a una velocitat de vèrtigen, especialmente en La corredora, el que és una característica típica del ball d’Algemesí. En temps més antics va rebre atres noms tals com Danza de los ocho, Danza de hombres o un més exòtic Baile de los indios, segurament motivat pel plomall que duen al cap.
Actualment hi ha diversos grups, que acostumen dançar al mateix temps, acompanyats per la mateixa tonada i ball, quasi sense solución de continuïtat entre un i atre ball dels tres o quatre que integren cadascuna de les rondes.
Les Pastoretes és ball de gran ingenuïtat i senzillesa. Està conformat per un número indeterminat de xiquetes i xiquets, alguns de no més tres o quatre anys, que evolucionen al toc de la dolçaina i el tabalet i presidits per dos caps de dança -el Rei i la Reina-. Porten tots vestits pastorils.
Ball de La Carxofa en 1950.
Composen el ball de La Carxofa dotze xiquetes i un xiquet o xiqueta portador d’una carxofa posada dalt d’un pal. El vestit de les xiquetes és el típic del ball de les pastoretes, però sols porten cintes al monyo i en alguna mànega i no porten capell ni bandolera.
S’acompanyen de música de dolçaina i tabalet i van teixint i desteixint una trama multicolor per mig de les cintes que penjen de la carxofa al creuar-se ballant, havent format dos grups de sis xiques.
Abans les dotze components de La Carxofa conformaven també Els Arquets. Hui són senyoretes un poc més majors que les de la Carxofa. Porten al cap cintetes de colors, blusa i falda de lli en entredosos i puntilles brodades de tira; a la cintura porten cinta de raso nugada per mig d’un llaç, calces calades i sabates negres de mudar.
Van sempre portant un arquet -d’on li ve el nom al ball-, penjat al muscle, menys quan ballen que el porten a les mans; els arcs van forrats de paper de ceba de colors, nugats mitjançant cintes polícromes i ballen i tracen figures diverses creuant els arquets i alçant-los o abaixant-los seguint el ritme de la melodia de dolçaina i tabalet de la qual s’acompanyen.Tenen els balls i melodies de la Carxofa.
El Bolero balla abans de la Creu Barroca i tanca, en el seguici procesional, la part profana d’este. El numero de balladors és indeterminat, com li cal a un ball que no a una dansa, ja que en esta el número de dansadors sol ser fix per estar més ritualtzada i tindre un carácter més devocional. Hui en dia solen fer torns per a que tots puguen eixir vista la gran quantitat de balladors.
Ballen per parelles, home i dona, al compàs d’instruments de vent i acompassats també pel so de les castanyoles que porten tots. Acompanyen un mestre, que sovint balla, i botargues.
El nom antic era ‘ball de les llauradores’, quan aparegué a principi del segle passat (1906-08), el qual quedà refermat quan va tornar a aparèixer en 1934, en què sols ballaven huit xiques –les llauradores. Hui acostumen dir-li a la música ‘el bolero’ i a la colla de balladors ‘les llauradores’.
Separats, dintre de la processó, davant del Guió apareixen els hieràtics tornejants precedits pel so fragorós d’un timbal. Del Torneig tenim la mostra documental més antiga de tots els balls, en concret de 1800, on actuaren en les festes d’Agullent.
El Torneig és una representació coreográfica de les antigues justes medievals, on les llances han sigut substituïdes per llargues varetes de faig, estretes al mig i més amples a les vores per fer-les fimbrar quan dancen en honor de la seua dama, la “beneïda entre totes les dones”, la Mare de Déu.
El simbolisme cavalleresc exulta de moltes maneres:
-En la processó van davant del guió de la Verge i quan este no ha eixit alguna volta, ho fan davant de la Imatge en les ‘andes’, com si estes foren la tribuna on s’asseien les dames en els antics tornejos.
-Sempre que acaben un ball s’agenollen retrent homenatge a la seua Dama i Senyora.
-Quan es fa l’entrada de la Verge li fan l’últim homenatge amb la cara descoberta com feien els cavallers a l’acabar els tornejos llevant-se l’elm.
-Per últim el Patge de gineta, a l’igual que els antics portaven les armes del seu capità, du l’anagrama de Maria al frontal de la cimera i les armes de la divisa de la seua Capitana i Senyora: el cor de Maria traspassat per una espasa, que en un torneig d’armes és l’única divisa que pot detentar tan alta i pacífica Senyora.
Integren el ball un patge de gineta, sis tornejants, dos botargues, un timbaler i xiquets portadors de varetes.
Dancen al so fosc i acompassat d’un antic tambor, fent una mena d’esgrima per mig d’unes varetes de més d’un metre, fimbrejant-les sols o creuant-les en atres, tirant-les a dalt i replegant-les, trenant diverses figures i ballant u, dos o quatre dançadors els balls anomenats Floretes: Carrerilles o Carreretes, Crussà o Creuada, Genollada, Quatre cantons o Quatre cares, Tres bots, Cadireta i Sis puntes. En La Fuga ballen els sis dansadors.
Mes, la vall de Senaar que conformen totes les músiques i sorolls, mai arriba a Babel, no hi ha confusió. Cada ball dins sa música (l’única art que ha guardat el nom amable de les Muses) i cada músic dins el seu ball. Ja s’ha acabat allò del “Dolçainer d’Albal, que li pagaren perquè tocara i perquè deixara de tocar”.
Gira i regira la vista volent abarcar-los a tots. Voldria un tindre l’ull d’una Gorgona monstruosa i poder petrificar el moment d’un pas de ball, d’una torre, de la infantil gràcia d’una pastoreta; i es torna un en un fotògraf, en un Gorgonius carregat de càmera per captar l’instant i plastificar-lo (que no petrificar-lo).
S’acomoda el sentit del gust a les deshores del menjar en festes: les fogassetes o la coca de llanda s’oferixen als convidats i als de casa mentre s’espera entre ball i ball.
Com els antics mimi personae de la literatura llatina desfilen els personatges dins de la part religiosa de la processó i darrere de la creu barroca, com una catèquesi plàstica per ensenyar als pacients espectadors figures de l’Antic i del Nou Testament.
Acostumen eixir en la volta general, molt poc en la del matí i practicament gens en la de la vespra.
Tres són els elements únics i singulars i que per tant desfilen pel centre del seguici processional: La Creu Barroca, El Guió i la Mare de Déu de la Salut. Esta és el nucli i l’eix vertebrador dels dos dies que dura la Festa, més els nou de la novena prèvia, però durant tot l’any està present en imatge i en el cor dels d’Algemesí.
Dos són, doncs, les manifestacions de la Verge: Els dies d’epifania pública en les processons i en els actes preludials de la festa gran i els dies, que abarquen quasi tot el decurs de l’any.
Esta última es manifesta, més que de forma privada, de manera quasi íntima quan es troba la imatge en la Capella de la Basílica, o millor en la de la Troballa, i on un va portat pel deler de contar-li més que de dir-li, de parlar-li més que de resar-li; confía, com l’enamorat, en la porta mig tancada o en l’apretada reixa per donar un carácter íntim, tant sols dual, a la seua confidència, per contar-li el breu aleteig d’una remor que pertorba l’ànima, o parlar-li sobre la difosa ombra d’una pena que ens abat.
Qui d’aquesta manera vaja fent el camí de la festa tindrà sobrada informació, sense que necessite l’adobament de la documentació, ni tant sols l’ajuda bastarda de la memòria, simplement deixar-se envair pels sentits.
4ª Epòca.- Des de la Coronació pontifícia a l’expansió actual. 1925-2020.
Es caracteritza esta última època de modernitat pel manteniment d’organitzacions, infraestructures i actes de la Festa, llevat de la dècada dels anys trenta de la centúria passada en que les convulsions polítiques i bèl.liques portaren a la desaparició temporal de les festes durant cinc anys com hem vist a la part inicial.
En estos quasi cent anys ha hagut fases de desànim, passat l’episodi de la Coronació, fase de desaparició, fase de repristinació i exaltació a l’acabar la contesa civil i en tot el periode una espècie de brega soterrada entre el don Carnal de la pura festa i la donya Quaresma de la fe i devoció, predominant una o l’atre, on les forces de l’expansió espacial van fent la Festa menys local i de caràcter més internacional.
En acabar la guerra civil hi hagué que recuperar els símbols de la Festa desapareguts o destruïts. El Guió tornà de Xàtiva just per a la processó de l’any 1939; la Capella, destruïda, necessità d’una nova, l’arquitecte fill del poble Juan Segura de Lago féu un nou projecte. La Imatge fou recreada pel mateix Segura i en 1943 fou feta la definitiva per Felipe Panach d’Alboraia. Esta imatge fou coronada de nou en 1950 i el 8 de desembre de 1955 va ser proclamada Alcaldessa Honorària d’Algemesí.
L’alcalde Salvador Castell i el rector pujant la imatge al «vapor España».
Encara hi ha una atra Imatge de la Mare de Déu, conservada en Constanza (Santo Domingo) en una capelleta, la qual és la que s’endugueren els emigrants d’Algemesí quan anaren a Santo Domingo a buscar fortuna.
La celebració del VII Centenari en 1947 portà l’edició d’un programa especial de les festes, l’eixida a la llum del Virolai i l’inici del bastiment de la tercera Capella de la Troballa, que fou beneïda en 1950.
En 1953 es crea i constituïx la Germandat Sacerdotal d’Algemesí, i en 1973 té lloc la crisi de la Muixeranga, brillantment resolta.
En 1974 es crea l’Escola de Dolçainers i Tabaleters promoguda per l’aleshores regidor d. José Castell Frasquet.
Placeta dels Àngels. Festes del Setè centenari 1947.
Incidint en el seguit de reconeixements supra-locals, en 1977 és declarada Festa d’Interés Turístic i anirà la Festa acumulant reconeixements i distincions fins que en 2011 és declarada Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.
A manera d’epílog.
La Mare de Déu és i deu ser l’eix central i vertebrador de la Festa. És l’objecte de devoció de tot un poble. A Ella es fa la Festa, a Ella es va, en les capelles de la Troballa i de la Comunió, més per parlar-li que per resar-li, més per a contar-li que per dir-li. Ningú la portà, va vindre Ella a soles, amb el Xiquet al si, quan els primers albors cristians il.luminaven estes terres. Descobrir-la és la troballa d’allò més nostre, és descobrir el substrat radicular de l’ànima d’Algemesí.
