Dos mesos de confinament des de diferents prismes.
Un metge, un transportista, un economista, un restaurador, un assessor, un esportista, un portaveu d’un supermercat i un sacerdot conten com han viscut l’inici de la crisi del coronavirus, la seua adaptació al confinament, què consideren que ha sigut el pitjor, com pensen que quedarà la situació i què esperen dels nostres governants.
Carlos Bueno (text) / Moisés Castell (foto)
ENRIQUE BALLESTER, 
METGE DE L’HOSPITAL DE LA RIBERA
1. Com es va adaptar al confinament?
– Com a metge d’urgències hospitalàries, acostumat a un treball molt protocolitzat i amb certa càrrega d’estrés, la meua adaptació professional va ser ràpida. Modificarem l’entrada i l’atenció a les urgències en dos circuits diferents: un per a pacients respiratoris, possiblement infectats, i un altre per a patologies generals. L’adaptació a les mesures de protecció individual per a evitar contagiar i contagiar-nos, va ser més costosa, lenta i incòmoda.
2. Què és el pitjor que ha portat el coronavirus?
– Humanament la falta de contacte amb familiars i amics pel temor a contagiar, i cert rebuig degut a la meua professió per algunes persones. Professionalment el sistema ha demostrat carències com la insuficient dotació d’equips de protecció individual i la falta de test a sanitaris i població general. El col.lapse del sistema sanitari per falta de previsió d’equips i adaptació de llits podria haver-se minimitzat tenint en compte la progressió del Covid 19 i les carències en altres nacions afectades.
3. Com creu que quedarà la situació després de la pandèmia?
-S’ha produït un gran desgast professional i humà dels sanitaris, que farà molt difícil soportar un nou repunt de la infecció. El sistema ha de reforçar-se amb equipament i professionals adequats per a evitar el col.lapse sanitari. Enfortir les aliances amb la sanitat privada és fonamental per a abordar futures crisis. L’enfonament econòmic estatal i autonòmic, i unes polítiques laborals gens garantistes per a empreses i treballadors, estan agravant una profunda crisi socioeconòmica que està paralitzant el nostre país.
4. Què espera del Govern?
– Un major consens polític per a abordar la situació actual encara activa de la pandèmia, que exigeix la reorganització del sistema: major inversió en recursos materials i humans que garantisquen un sistema de salut suficient, àgil i eficient. Urgeix una intermediació més apolítica, efectiva i equitativa per part del Govern, entre empresa, sindicats i agents socials, per a evitar el col.lapse laboral i econòmic. És fonamental una ‘desescalada’ sanitària progressiva, sense tantes influències polítiques ni interautonòmiques que trenquen les estratègies de salut a nivell estatal. En matèria de salut un mando únic és imprescindible per a frenar una crisi sanitària i econòmica nacional i mundial.
JOSÉ JUAN ORTIZ, TRANSPORTISTA
1. Va ser un adaptació especial. Les dos primeres setmanes de confinament vaig estar treballant al 200%, ja que, pel fet que transporte equips quirúrgics, calia entregar ràpid tot el que hi havia en estoc a Espanya. Però va arribar la tercera setmana i vaig haver de parar. No hi havia equips que entregar, a més, la situació als hospitals era molt tensa. Si no portaves equips relacionats amb el Covid no eres de primera necessitat.
A més, no hi havia cap lloc on poder parar a menjar, sopar o simplement prendre un café. Quan es tracta de passar un dia fora de casa no és problema, però tota la setmana sí.
El Govern va llevar els temps màxims de conducció diària. Però les persones que ho van decidir crec que no havien pujat a un camió en la seua vida. Havíem de mantindre els descansos diaris de 9 i 11 hores, però sense límit d’hores de treball i amb un màxim de 90 hores bisetmanals. Les grans empreses posaven a un xofer durant quatre dies a treballar 15 hores seguides al dia i després un altre xofer. No crec que hi haja ser tan permissiu en aquestes situacions ni tan poc en situació normal. Per exemple, hi ha hagut vegades que m’he tingut que quedar a dormir a Requena perquè si me passava una hora del total de nou diàries m’arriscava a una sanció d’entre 400 i 600 euros.
2. En el sector del transport crec que alguns hauran de vendre el seu camió per no poder pagar les quotes del vehicle. Si en este temps no transportaves material de primera necessitat, te quedaves parat a casa. Era impossible trobar un port, ja que totes les empreses estaven tancades. És una cadena. Si un no fabrica, un altre no transporta. I els pagaments no entenen de pandèmies. A més, les ajudes que donaven incentivaven quedar-te a casa. Per a poder rebre ajudes, pràcticament tenies que parar de treballar. Un altre cas de mala gestió dels que adjudiquen les ajudes.
Conec casos que han dit: “si em van a donar 750 euros per treballar poc, el que facture, en compte de facturar-ho ara ho facturaré al juny, i així arreplegue la subvenció. Hi ha molt de “listo” en este sector i molt pocs espavilats que ho controlen.
Per a demanar una subvenció no feia falta pràcticament res, simplement no facturar. No demanaven registre de quilòmetres ni res similar. Com és possible que hi haguera camions sense facturar fent 1.000 km a la setmana?
3. En general, veig que passarem una època molt mala. En el transport ho notaran les xicotetes empreses i autònoms que tinguen clients que tanquen les seues portes. Jo, personalment, espere continuar treballant a un ritme mes o menys habitual, ja que la majoria dels meus clients pertanyen al sector sanitari, encara que entenc que hauran menys inversions en hospitals.
Ara queda molt bonic dir que hi ha tants respiradors, tantes UCIs… però jo visc el dia a dia en els quiròfans de tota Espanya i és penós veure en què estat estan algunes taules quirúrgiques.
I el transport, en general, es veurà damnificat. No hi haurà inversió en vehicles nous, la qual cosa implica més reparacions i més despeses en consum.
Hi haurà dos grups diferenciats en els transportistes. I un d’ells, prompte o tard, tindrà que tancar el seu negoci. El que fa por és que només aguanten empreses grans que s’aprofiten dels seus xofers.
4. Que puc esperar d’un Govern que fa una enquesta on diu que a l’abril i maig el 70% dels espanyols creguem que estem en una situació econòmica bona? Ja no tenia esperances quan, mesos arrere, alguns ens tallaven les carreteres per on havíem de passar per a poder treballar i els nostres governants ho permetien sense problema. Doncs ara, molt pitjor.
Espere poc, la veritat; d’este o d’un altre govern, m’és igual. Mentre els experts no siguen experts de veritat… No em crec que els experts en transport de mercaderies sàpiguen ni entenguen els problemes que tenim els transportistes ni les empreses de transport. Sé que quatre caresdures intentaran acollir-se a les ajudes, mentre gent que realment estiga necessitada no podran accedir a elles.
El que espere realment és que tots canviem un poc en un país on guanya mes diners un “tronista” per contar-nos la seua vida que un investigador per salvar-nos la nostra. Esta pandèmia ens ha guanyat per golejada. Mes de 27.000 morts. Espere que estiguem més preparats per a la següent “partida”, siga en tres mesos, tres anys o trenta.
ENRIQUE ESTEVE, ECONOMISTA
1. En cada fase pense en positiu i marque uns objectius diaris i setmanals, tant a nivell personal com professional, a través d’una rutina que em transmet exercir un control directe i de confiança. La productivitat és el principal referent per a no perdre el temps.
2. La desconfiança i l’excessiva dependència del sector serveis que junt al poc pes específic tant del sector industrial -amb una necessària reindustrialització- com de l’agropecuari, faran que l’eixida de la crisi siga molt lenta. Estes causes generen atur, i l’aturat no té una eixida immediata competitiva cap a la indústria i l’agricultura.
3. El control d’ajustos, la falta de reserves i el dèficit públic ens obligarà a emetre deute públic espanyol subscrita per Europa. El teletreball ve per a quedar-se i el descens del consum generarà canvis que ens faran valorar millor oficis desemparats. La classe mitjana, pimes i autònoms són els que més patiran l’impacte.
4. Donada la incompetència, espere es recolze en tecnòcrates. Espanya és insolvent i l’ajuda de la UE serà negociada amb condicions segons el grau de confiança en el Govern espanyol. Ha d’aprovar uns pressupostos “base 0”, amb control exhaustiu de la despesa supèrflua i amb polítiques fiscals coherents que neutralitze la probable pujada d’impostos indirectes (IVA) amb impostos directes (deduccions en IRPF).
JESÚS ISABEL, PROPIETARI DEL BAR VALHALLA
1. Foren moments durs, sobretot d’incertesa i amb moltes preguntes, pensant si podríem tornar a obrir el negoci. En presentar-se la fase de ‘desescalada’ i les noves mesures vam començar a plantejar-nos la possibilitat de reobrir el negoci.
2. Principalment les morts que ha causat. Després, les famílies que necessiten treballar i depenen dels negocis que ara no poden funcionar com ho feien normalment. Molts han sigut acomiadats.
Es tracta d’una situació on hem d’afrontar pagaments sense tenir pràcticament ingressos, tot i que hem pogut disposar d’alguna ajuda institucional o dels propietaris dels locals amb bona voluntat.
3. En el nostre sector la previsió és que tot és normalitze progressivament, a mesura que la pandèmia estiga controlada, el que significa que hi haurà una caiguda d’ingressos que originarà atur o contractes temporals o per servei. L’ambient al treball també serà diferent i caldrà a més conscienciar als clients d’aquests canvis pel benestar i salut de tothom. En aquest sentit, el menjar per a endur pot ser una alternativa per a evitar una gran afluència de clients als locals.
4. Principalment que reforce el sistema sanitari perquè no ens podem permetre tornar a viure una experiència així. També és important agilitzar les ajudes, que siguen més senzilles de sol•licitar i que s’acurten els terminis per a les xicotetes empreses i autònoms.
VICENTE ESTEVE, GRADUAT SOCIAL
1. Amb teletreball per als empleats. Els jefes, davant la quantitat de tràmits a realitzar, decidirem tornar a l’oficina, cadascun “confinat” en el seu despatx i sense usar les zones comunes, amb atenció telefònica i informant via telemàtica als clients de les novetats que anaven sorgint. Ha sigut el nostre granet d’arena davant la pandèmia.
2. Sens dubte el pitjor són les defuncions, i partir d’ahí les seqüeles de salut que poden quedar per als afectats. Després l’economia, hi ha sectors molt tocats, per exemple el dels espectacles públics i de masses. Molt tard han arribat ajudes per al sector d’artistes en espectacles públics. I sí s’ha deixat a gent arrere, els meus clients professionals de la tauromàquia s’han quedat fora.
3. La crisi econòmica es notarà. Com en totes les crisis hauran emprenedors que es readaptaran davant les noves necessitats de la societat i tindran èxit. Els governs estan ja dissenyant incentius per a activar l’economia. Els ciutadans hem de vèncer la por i, amb totes les precaucions i segons les possibilitats de cadascun, eixir a consumir perquè circulen els diners i es genere riquesa.
4. Que no deixe a ningú arrere, que incentive la reactivació de l’economia, que no pose pals a les rodes de les iniciatives del sector privat. Tot sense perdre de vista garantir la salut dels ciutadans. Que tire la vista arrere i corregisca el que es va poder fer millor en els últims anys i durant la pandèmia.
CARLOS LÓPEZ, TENISTA PROFESSIONAL
1. Dies abans de la declaració de l’Estat d’Alarma, quan es va intuir que l’assumpte podia ser seriós, el meu entrenador i jo decidirem confinar-nos en un xalet que té pista de tennis per a poder continuar entrenant. Preferirem no arriscar a perdre el fil habitual de l’entrenament perquè sabíem que si s’allargava la situació després podria ser complicat reenganxar-se i fàcil lesionar-se.
2. Més enllà de les desgràcies personals, per a un tennista el pitjor que ha provocat el coronavirus ha sigut que ha limitat molt poder practicar el nostre esport. A pesar que en una pista de tennis la distància entre dos contrincants és major de la que marca la normativa sanitària, sí que compartim les mateixes boles, i això ha impedit els partits d’entrenament. En quant a la competició encara serà més complicat, perquè només amb jugadors, entrenadors, preparadors, organitzadors… s’ajunten més de 200 persones per torneig.
Personalment esta parada m’ha vingut fatal, perquè l’any passat vaig acabar lesionat del muscle i he tingut una recuperació molt llarga. Després de cinc mesos d’inactivitat em vaig reenganxar competint a Múrcia, després em vaig anar a Croàcia i estant allí van cancel·lar el torneig pel Covid-19. I de nou una altra parada.
3. Jo espere que puguem competir abans que acabe l’any. Segur que serà amb mesures estrictes, amb poc aforament en les graderies i en campionats que no siguen de primer nivell per a evitar aglomeracions.
4. Espere que el Govern siga prudent amb les mesures que prenga i que no tracte a tots els esports per igual, perquè no és lògic que es reprenguen els entrenaments de futbol però que no es permeta que en una pista de tennis hi haja dos jugadors. Com puc jugar un partit de tennis jo només?
FONTS DEL SUPERMERCAT MERCADONA
1. Les principals mesures adoptades van estar encaminades a garantir la salut i seguretat tant dels treballadors com dels clients. Vam posar a la disposició de tots els treballadors guants, gel hidroalcohólic, màscares, ulleres de protecció ocular i mampares de metacrilat protectores i separadores en la secció de caixes. A més, es va proporcionar guants, paper i gel desinfectant per a quan els nostres clients entraren a les botigues. Igualment, es van reforçar els processos de desinfecció i neteja diaris, es va reforçar la seguretat per a controlar l’aforament i es va adaptar l’horari de botiga.
2. Les compres impulsives que es van produir de manera puntual en algunes de les nostres botigues al principi d’aquesta situació, i les vendes atípiques d’alguns dels nostres productes com el gel de mans o determinats alcohols desinfectants.
3. Es tracta d’una situació excepcional; conforme vaja evolucionant aquest escenari ens anirem adaptant.
4. Governe qui governe, com a empresa el que necessitem és estabilitat i claredat.
ÓSCAR BENAVENT, SACERDOT DE SAN PÍO X
1. Sóc sacerdot i el sentit de la meua vida és Crist. Durant este temps he cuidat més l’art de posar en primer lloc a Crist i els altres. Quan vaig saber que seríem confinats vaig aplicar al dia a dia un orde “monacal” i em vaig mantindre connectat amb els feligresos cridant i preguntant com estaven. En companyia de Daniel, sacerdot que comparteix missió amb mi, decidírem obrir el que anomenàrem “la finestra de San Pío”. Cada dia ens connectàvem amb la feligresia per mitjà de YouTube i, així, retransmetíem l’oració del matí, la de la vesprada, el Rosari i l’Eucaristia, que nosaltres fem cada dia. Vaig vertebrar, així, totes les altres tasques del dia que per anar sempre tan accelerat faig, però amb menys temps. Ordenar, netejar, cuinar, fer esport… Un “ora et labora” en tota regla, vaja. Imagine que igual que tots m’han faltat hores per a fer tot el que vaig pensar que faria. Això és senyal que no he tingut temps per a avorrir-me.
2. La por, la tristesa, la incertesa i més solitud. Durant este temps he tingut ocasió de cridar i “video-cridar” a molta gent. Tots parlàvem del mateix, tots teníem por. Por de ser infectats, però por, sobretot, a infectar. Ningú ha viscut una situació així i el no saber a què ens enfrontem ens espanta. Quan vaig saber d’algun difunt a causa del COVID-19 vaig resar i vaig parlar amb els familiars. Acompanyar la seua tristesa, la seua pena, la seua necessitat de “dir adéu” ha estat un gran regal, però també un terrible patiment.
No saber quan acabarà açò, no saber fins on arribarà, provoca una sensació molt difícil d’explicar, però que tots l’entenem perquè l’hem viscuda. Parlava per telèfon amb els meus iaios i cada dia repetien una frase, com una jaculatòria: “a vorem quan s’acaba açò”. Però el més dur que he pogut contemplar en este temps és que la gent sola, ara, estava més sola. És un drama escoltar la solitud dels qui estan sols. Al nostre poble hi ha qui viu confinat tot l’any i des de fa molts anys. Hem de despertar. Tant de bo esta malaltia ens òbriga els ulls. No és bo que oblidem així aquells que viuen sols. No és bo que no els cridem, visitem, dediquem temps amb ells. Cal pensar açò, de veritat.
3. Tots sabem que l’impacte d’esta pandèmia ens ha canviat. Coneixem persones que s’han enfrontat al COVID-19 o que han perdut a un ser estimat en esta guerra. He de dir-vos que considere que, despistats pel que passava en els balcons de les nostres cases, no s’ha mostrat amb claredat el patiment que esta crisi ha creat a la gent. A ningú se li escapa que en estos mesos s’ha patit i es continua patint. Tots sabem que, després d’este episodi, el que quedarà, en no poques cases de la nostra terra, serà dolor i pobresa. Però el patiment provocat pel coronavirus ha despertat la part més humana que tots tenim i que, probablement, estava oblidada. Estic convençut de que eixa bondat, eixa compassió natural que ens ha eixit de dins i que ha obrat miracles, és més, que ens ha convertit en veritables miracles, és la conseqüència d’haver estat estimats i creats per Déu, encara sense saber-ho. La bondat natural que ens ix quan palpem el dolor és la signatura del nostre Autor. Necessitarem tota esta bondat que ha despertat en nosaltres este temps per a ajudar i acompanyar aquells que estan pagant ja les conseqüències d’esta dura prova. La pandèmia del COVID-19 no acabarà quan deixen de comptabilitzar-se nous contagis i noves morts. Esta pandèmia acabarà quan ningú patisca les seues conseqüències més profundes.
4. Igual que tots els espanyols, el que espere del Govern és que estiga a l’altura de les circumstàncies. Pense que a ningú li agradaria veure’s governant en una situació així, però tot ciutadà pressuposa que quan algú assumeix el servici de governar ha de saber gestionar esta situació i la que se li presente. S’espera de qualsevol governant que deixe de banda els seus interessos i sàpiga posar-se en la pell dels ciutadans. Vull que pense en els malalts, en els morts, en el personal sanitari, en aquells que arrisquen les seues vides perquè no ens falte de res, en aquells que han perdut el seu treball i en les famílies de tots. Espere del Govern el que, imagine, espera qualsevol ciutadà: que ho facen bé, que siguen honestos, que servisquen al bé comú, que actuen amb responsabilitat. Com a cristià i sacerdot rese cada dia perquè els que governen atenguen justament les necessitats de tots, especialment de qui són víctimes d’esta emergència sanitària.
