“Representar al meu país en l’europeu em costa més de 1.000 euros”.
És d’Algemesí i té 24 anys. Treballa d’infermer a l’Hospital de la Ribera i atén els pacients amb un dolç somriure. Però quan acaba la seua jornada es clava en el gimnàs i entrena amb serietat espartana, amb disciplina de ferro. Li diuen Jesús Ballester i és l’actual campió nacional de San Da, una modalitat competitiva del Kung Fu. En abril representarà a Espanya en el campionat europeu que se celebrarà a Moscou, però sorprenentment haurà de pagar-se de la seua butxaca totes les despeses: desplaçament, visat, manutenció, allotjament…
Carlos Bueno
– No és comprensible que sigues campió d’Espanya i hages de pagar per representar al teu país.
– El que ocorre és que el San Da estava inclòs en la “Federació de Judo i esports associats”, que aportava un mínim, però ara ens hem separat esperant crear la nostra pròpia federació. De moment pertanyem a la Coalició Espanyola de Wushu i Kung Fu, algo així com una transició entre federacions fins que el Comité Olímpic Internacional ho legalitze tot.
– Em continua semblant estrany que no hi haja un Comité esportiu nacional o el propi Ministeri d’Esports que cobrisca les vostres despeses.
– El San Da és l’art marcial de combat més popular a la Xina, però a Espanya es tracta d’un esport minoritari i encara no tenim ni un duro de dotació. El viatge a Rússia em costa més de 1.000 euros i si vull anar me l’he de pagar jo. Ho prenc o ho deixe.
Jesús Ballester en posició de defensa. MOISÉS CASTELL/Prensa2
– En què consisteix el San Da?
– Es tracta d’un esport de contacte molt complet i educatiu. Li diuen el combat intel·ligent perquè s’utilitza molt el cap. És molt important aprofitar els moviments del contrincant per a usar la seua força en contra seua. És tipus Kick boxing. S’utilitzen punys i cames, i es diferencia d’altres arts marcials similars en que es pot projectar, és a dir, agafar al contrincant per a tirar-lo a terra.
– També s’afirma que les arts marcials són molt beneficioses internament, no sols físicament.
– Ajuden a l’autocontrol, imposen disciplina, acceptació de les normes i de la jerarquia, estimulen l’ordre… i sobretot infonen respecte. Respecte màxim als mestres, als companys i també als contrincants. A mi així m’ho ha transmés des de sempre el meu mestre Carlos Sabater.
– Quan vas començar?
– No ho recorde amb exactitud. He practicat esport tota la meua vida. Vaig començar molt jove amb el futbol, després el tennis, i més tard l’handbol, que el vaig deixar als 17 anys perquè tenia ganes de provar el San Da i em va agradar molt.
– Ara tens 24. Set anys practicant no semblen molts per a tot el que has aconseguit.
– És veritat que no sembla massa, però he tingut molta constància i disciplina i he aprofitat el temps. Si vols competir ha de ser així, t’ho has de prendre molt en serio, i jo tenia clar des del principi que volia competir.
Carlos Sabater, mestre de Jesús. LVA
– Imagine que la majoria entrenaran simplement per trobar-se bé.
– Sí, però jo, quan vaig començar vaig conéixer al meu company Jesús Toldrá, a qui de seguida vaig admirar. Ell arribà a quedar tercer en un nac
ional i em va motivar per a competir. En 2016 ja vaig quedar subcampió nacional. Després vaig perdre nivell perquè estava traient-me la carrera, i l’any passat vaig tornar a tindre temps per a entrenar i vaig tornar a la competició molt preparat física i mentalment. El resultat va ser que vaig acabar sent campió d’Espanya.
– I en 2020 a l’europeu.
– Del 27 d’abril al 4 de maig el campionat d’Europa se celebrarà a Moscou. Seran huit dies que m’he de costejar jo. Ho he meditat molt i he pensat que és una ocasió única. Sé que econòmicament em repercuteix de manera negativa. Deixaré de guanyar diners en el meu treball i damunt hauré de pagar per representar al meu país. Però he decidit que es tracta d’una experiència que no he de deixar passar perquè pot ser que no se’m torne a presentar. Mai se sap a quin nivell estaré en anys pròxims ni quina serà la meua situació laboral. Així que he apostat per anar a Rússia. De fet ja he reservat i pagat el vol.
– I no hi ha manera que algú et patrocine?
– He parlat amb l’ajuntament i els he exposat el meu cas. No sé que decidiran. Jo continue buscant sponsors. Tenim prohibit incloure publicitat en el xandall, però no en les samarretes. Tinc companys que ho fan i és el que vull aconseguir.
– Fins a on t’agradaria arribar en l’europeu?
– Somiar és fàcil, però cal ser realista. Serà un campionat molt dur i difícil, amb gent molt preparada i d’un nivell molt alt. El que m’agradaria és que este esport es reconega, que vaja a més. Ací a Algemesí cada vegada s’apunta més gent. Quan jo vaig començar érem set o huit, ara som una vintena, cadascun amb el seu nivell, i el número va a més.
I segur que continuarà pujant amb referents com Jesús Ballester. Des de la Veu d’Algemesí li desitgem la millor de les sorts a Moscou… i amb els patrocinadors.
