Ressenya al darrer poemari de Vicent Nàcher.
Miquel Català.- Aquest nou llibre, publicat en abril de 2019, és una part, o una nova versió, del poema de Nàcher. No ho dic jo, ho diu ell mateix. Vicent afirma, taxativament, que “sempre escrivim el mateix”, “I jo us dic que tot és el mateix poema” al segon poema de l’Introit. Afirmació que repetirà als versos del penúltim poema del llibre, “Sempre escric el mateix”, “Un poeta es passa la vida tot escrivint el mateix poema”. I és que, i això ja no ho diu ell, ho dic jo, la vida de l’amic Vicent és un poema. M’atreviré a dir que aquest fet marca una clara estructura circular del llibre, o del seu poema, o de la seua vida que, al capdavall, és el mateix.
La seua poesia és clara, diàfana, intimista, confessional, com ha dit Manel Alonso, realista. No en va apareixen, entre les moltes referències expresses o vetlades que el llibre conté, algunes molt clares, al meu parer, als poetes Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, màxims exponents, al País Valencià i a Catalunya, d’aquesta manera d’entendre el fet poètic el passat segle XX. També ho diu ell al poema La tristesa dels poetes: “no escric versos elevats i difícils d’entendre”. Manifesta una clara voluntat de ser entés per tots, sobretot pels febles. Al mateix poema confesa que “Tinc una estranya passió pels febles, potser perquè jo també soc una mica com ells, o millor dit, en soc una part sens dubte”.
Però anem a pams. Dos poemes d’Introit seguits d’un Cos amb 48 poemes. Vicent no es calfa el cap amb estructures. Tampoc no ho ha fet als darrers llibres. Com ell diu, sempre escriu el mateix poema, es passa la vida fent el mateix poema. Jo diria que aquest cos de 48 poemes és un bidó on el nostre poeta ha anat dipositant els poemes, el poema. I no és per cap dèria ni mania classificatòria que ell perdrà el temps amb estructures, car “La mort s’acosta indefugible cada segon que passa, … no sabem quan vindrà”, diu al poema Més a prop del final. El nostre poeta, fortament colpejat per la vida, com diu a Home ortopèdic, ara que ha arribat a la cinquantena, ha pres consciència del temps, del poc o molt de temps que li resta per escriure tot el seu poema, tota l’obra que ens vol deixar.
Als dos primers poemes de l’Introit centra el que entén pel fet poètic, “La poesia és fonamentalment i directa comunicació”, “el poema que ens porta als altres, que obri ponts entre les persones”. La paraula, l’ofici. Com que la poesia és el seu ofici, allò que el salva, la seua vida, Nàcher va dipositant acuradamant, laboriosament, religiosament en aquest receptacle els versos que va parint, no exempts d’emotivitat ni de patiment. El poeta se’ns mostra amb tota la seua humanitat, sense caretes, sense apariències.
Començaré per la negativitat present als seus poemes, quan ens diu que és un home ortopèdic, colpejat, martiritzat, amputat, poregós, i deixa entreveure la solitud, la bogeria, la pena, l’odi, certs episodis de la seua infantesa que va viure com un suplici. És ací on he trobat les referències més clares als poetes al·ludits al principi. Al poema La meua solitud diu “La meua solitud em guia per bells camins”, i al poema següent Els límits de l’ésser humà diu “Som en la mesura que patim, sofrim tot el que calga i més… la bogeria… et perpetuaràs en la pena”.
Però Vicent és un supervivent, i amb l’ajut de la paraula se sap sobreposar a les adversitats i positivitzar-les, i escriu que aprendre és viure, i viure és aprendre, i seguint alguns dels nostres referents literaris s’erigeig en Cavaller errant, i es meravella de les coses que veu al camí, amb una clara intertextualitat amb els nostres Ramon Llull i Pere March. També se’ns mostra com un Mariner de versos al poema següent, on manifesta la “meua vocació de persistir amb paraules”. Reivindica sovint l’ofici, que qualifica de “sempre humil refugi”, “ocupar els dies de la forma més digna possible”, “L’escriptura és l’oxígen” o “M’han parit per a la poesia, no sé fer ja una altra cosa”. Així mateix, positivitza altres aspectes de la seua tan temuda infantesa, i lloa la importància de les persones que l’han estimat, de les amistats, a Poeta secret i Amistats i divendres.
A partir d’ací, diria que el llibre creix en intensitat, en reivindicació, en valor, i en lirisme. Deixeu-me que us diga, abans de seguir, que he trobat a faltar al Nàcher més líric, menys prosaic, però a pesar d’això, aquestes proses poètiques acaben amarant-te, xopant-te del seu univers poètic, i confese que conforme et vas endinsant al seu POEMA vas quedant corprés de la seua immensa humanitat. Ens apareix ara un poeta que versa sobre la VIDA, que ha deixat arrere les pors i el llast de les males experiències, i ens exhorta a “trencar esquemes”, a inventar “un nou futur”. El poema Cal perdre la calma, sempre, m’ha reportat els famosos versos del Marià Villangómez, l’insigne poeta eivissenc, “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig”.
En el poema Indigent d’amor, es declara un gran perdedor, però diu “Malgrat tot la passió m’inunda” “i torne a ser esclau de l’amor i perd la llibertat tan ansiada per un nou error”. En aquest poema hi ha, al meu parer, un bell homenatge al nostre estimat poeta Salvador Jàfer, quan escriu “solitari, navegant obscur enmig de la nit més trista i profunda”. I us recomanaria també, que no us perdéreu el poema Torna, “L’amor és anar a bacs com tu i jo anem. / Si vens amb mi…Retorna. Vine.” Pense que conté un dels moments de major intensitat i lirisme de tot el llibre, de tot el POEMA. No us desvetlaré més secrets, solament que aquest “Si vens amb mi”, unit a un altre “no em demanes” del Cavaller errant, m’han dut als versos de la cantadíssima i estimadíssima cançó de Lluís Llach.
Veig molt clar que el nostre amic i poeta Vicent Nàcher té un gran bagatge i recorregut de lectures que conscient o inconscientment suren als seus versos, perquè és un home de lletres, és un home d’ofici, és un home que s’ha dedicat en cos i ànima a la lectura, a la poesia, a la vida. Un poeta tan necessari com imprescindible en el panorama poètic actual.
