Esther és de València i va comprar un pis nou en El Raval sense saber on es ficava. Li el va vendre una immobiliària de la capital que ho va pintar tot molt bonic. Li va dir que era una bona inversió, que el barri es convertiria prompte en una zona verda sense gent conflictiva. Ella ho va creure i es va hipotecar per a poder complir el seu somni de tindre una vivenda en propietat on primer viurien els seus pares i més tard ella. Seria l’herència que deixaria als seus fills. Però les malalties van retardar la seua entrada en el pis i quan ho va voler fer va descobrir que dins no li quedava res, ni els marcs de les portes, només enderrocaments, terra i restes d’utensilis que utilitzen els drogoaddictes. I el pitjor és que encara li queden 32 anys de continuar pagant.
Carlos Bueno / Prensa2
– Esther, des de quan tens el pis en El Raval?
– Vaig signar el contracte de compra el 15 de març de 2008. La meua filla només tenia quatre mesos. La idea era que els meus pares deixaren el seu lloguer a València i es posaren a viure allí i en un futur ho faria jo amb la meua família.
– I com et vas interessar per Algemesí sent de València?
– Estàvem en ple boom de la construcció i el preu de les vivendes estava pels núvols. Una immobiliària de la meua zona em va aconsellar este pis que valia 107.000 euros, la meitat que en la capital. Em van dir que hi havia certa gent conflictiva però que l’anaven a desallotjar del barri, que les finques tapiades les anaven a enderrocar, que el polígon s’anava a convertir en un gran parc verd… ens van vendre la moto. Vaig pensar que en poc temps allò seria una zona molt bonica i tranquil·la. M’agradava la idea de la tranquil·litat d’un poble. Així que em vaig empadronar a Algemesí, però vaig clavar la pata.
– Però no vos vau posar a viure en ell.
– Només sis dies després de comprar-lo li van detectar un càncer al meu pare. El panorama es posava malament. Ma mare no volia traslladar-se a un poble desconegut amb mon pare malalt, necessitat d’atencions contínues i sense possibilitat de conduir. Així que canviarem de pla. Vaig començar a portar coses per a anar moblant-lo a poc a poc i posar-nos a viure més endavant, quan la meua filla estiguera una poc més creixgudeta. L’assumpte encara es va complicar més perquè l’any següent el meu marit va patir un de
rrame cerebral. Pitjor impossible.
– I quan vas detectar que havien entrat en el teu pis?
– Durant quasi tres anys vaig anar anant i venint i tot estava bé. Llavors em vaig quedar embarassada del meu segon fill, i en una ocasió vaig anar a recollir una cuna que havia deixat perquè la gastara el meu pròxim bebé però no vaig poder entrar perquè hi havia algú dins amb un forrellat interior. Vaig agafar el cotxe i vaig eixir d’allí disparada, molt asustada, tant que quan vaig arribar a València vaig trencar aigües. Això va ser el 3 de juny de 2012. Va nàixer el meu fill i passà un temps sense poder anar. Vaig enviar a la meua germana perquè pegara una ullada i em va dir que s’havien portat els sanitaris, la cuina i fins els cables de la llum, tot nou sense estrenar. Per descomptat també totes les coses que jo havia anat deixant. Una veïna portava al seu bebé en el meu carret, i un altre xiquet anava en el meu tricicle.
– I així està des de llavors?
– No, pitjor. Després ens van robar les portes, les finestres i tots els marcs. Encara que per dos vegades vam posar una porta d’entrada nova ens les van tornar a robar. Dins hi ha xeringues i papers de droga, i han omplit tota la vivenda d’enderrocs i de bosses amb terra de plantacions de marihuana. He de contractar a una empresa perquè m’ho netege, perquè el segur no cobreix el desenrunament. Això costa molt diners i estic convençuda que en pocs dies tornarà a estar igual. Ara, entre hipoteca, assegurances, comunitat de propietaris i despeses d’escala pague quasi 600 euros mensuals. La meitat de la meua nòmina és per a pagar un pis destrossat, inhabitable.
– I quina solució has pensat?
– No tinc res clar. Ara estic prenent antidepressius i m’han donat forces per a enfrontar-me a esta situació, perquè estava afonada. Tinc 41
anys i encara he de continuar pagant fins que complisca 73. No trobe una solució. M’agradaria vendre el pis, però s’estan pagant a 20.000 euros, és a dir, que hauria de continuar pagant la diferència del que em va costar, que entre interessos i despeses són quasi 100.000 euros. Una ruïna. He pensat en la possibilitat de la dació en pagament, però com l’avalista és el meu marit no és solució.
– La legalitat imposa que continues pagant, però el teu cas no sembla just.
– Per això m’he armat de valor per a denunciar-ho. Crec que s’haurien de tindre en compte les meues circumstàncies perquè em rebaixaren els pagaments de comunitat, despeses d’escala, impost de l’IBI, recollida de fem… Em fot pagar per una cosa que mai podré gastar, però encara em fot més que els meus fills estiguen vivint esta situació. Ells ja ho saben tot i és difícil que entenguen que hem de continuar pagant un pis que ens han robat.
– El tema és molt complicat.
– El banc no vol saber res dels meus problemes, només que jo continue pagant la hipoteca. Jo voldria que em canviaren la vivenda per una altra en una zona diferent encara que haguera de pagar un poc més, o simplement desfer-me del pis. No sé qui em pot ajudar.
