Va ser distingit en la II Gala de l’Esport d’Algemesí perquè en 2017 va aconseguir finalitzar l’Ultra Trail del Mont Blanc que passa per tres països: ix de Chamonix a França, va a Courmayeur a Itàlia, segueix a Champex a Suïssa i torna al punt de partida. Miquel Tortosa va culminar en menys de 40 hores els 170 quilòmetres amb 10.000 metres de desnivell positiu de la que, possiblement, és la carrera de llarga distància més emblemàtica del món.
Carlos Bueno
– Quines exigències calia complir per a participar en l’Ultra Trail del Mont Blanc?
– S’havien de posseir una sèrie de requisits, com aconseguir una puntuació mínima en, almenys, altres tres proves de llarga distància durant els dos últims anys, totes de més de 100 quilòmetres per muntanya i amb un desnivell mínim de 5.000 metres positius, carreres pels Pirineus i els Alps.
– I reunint eixa qualificació es té assegura la participació en el Mont Blanc?
– No. Quan jo em vaig inscriure hi havia 28.000 sol.licituds de tot el món i només podien participar 2.500. Els organitzadors valoren la puntuació i mèrits dels interessats i després realitzen un sorteig entre els que compleixen les condicions. Jo ho vaig aconseguir el segon any que ho vaig sol.licitar.
– Quan et van avisar que estaves admés?
– M’ho van comunicar en gener i la prova començava el 3 de setembre. Sempre la realitzen per eixes dates i coincidint que hi haja lluna plena, que ajuda a donar major visibilitat durant la nit, encara que hi ha anys en què les condicions meteorològiques són tan adverses que no veus ni la lluna. Enguany arribarem als nou graus baix zero les dos nits de competició, va haver moments de pluja, de neu i fins de pedregada… gel, fang…
– Hi ha un temps màxim per a realitzar la prova?
– La carrera ix divendres per la vesprada i finalitza diumenge. No es poden superen les 46 hores i hi ha un temps tope de pas pels punts intermedis. Si arribes més tard t’obliguen a retirar-te. També et van revisant els metges i si estimen que no estàs bé físicament no deixen que seguisques. Jo vaig acabar la carrera després de 39 hores i 48 minuts d’esforç i sofriment. En realitat podia haver millorat bastant la marca, però vaig preferir ralentir en l’última part perquè no volia arribar de nit. Sempre havia somiat amb travessar la meta entre els aplaudiments del públic. Si seguia a la marxa que portava haguera finalitzat de matinada, a unes hores en les que la gent encara no s’ha alçat del llit, així que vaig frenar un poquet per a que es fera més tard. Vaig cridar a la meua família, que estava allí, i vaig avisar que arribaria poc després de les nou i mitja del matí perquè estigueren esperant-me. Vaig encertar, perquè l’entrada repleta d’aficionats animant va ser inoblidable.
– No sembla possible estar tantes hores competint sense dormir.
– No vaig dormir res. En els diferents avituallaments parava un poc però mantenint-me en peus mentre omplia les reserves d’aigua. Només en el quilòmetre 80 vaig descansar més temps. Em vaig dutxar, em vaig canviar de roba i vaig menjar assegut. En total uns 35 minuts, la resta corrent o caminant, depenent de la dificultat de la ruta, però sense dormir.
– I com s’entrena això?
– A força d’anar acumulant i incrementant quilòmetres en entrenaments de matí, vesprada i nit. Alternava la bicicleta amb les carreres a peu a penes sense descansar per a treballar l’esgotament i la resistència al somni. És fonamental seguir un pla d’entrenament físic i mental molt sever i disciplinat, tant que puc assegurar que va ser més dur l’any de preparació anterior que la carrera.
– Sempre t’ha motivat l’esport de resistència?
– De xicotet jugava al futbol. Després vaig passar a l’atletisme, i a poc a poc em van atraure les carreres de llarga distància. Amb l’edat perds explosivitat i guanyes en fons. Jo tinc 51 anys i, a més de resistència física he augmentat en resistència mental, una cosa fonamental per a aguantar este tipus de proves.
– En els Ultra Trails es competeix contra un mateix?
– Sí, perquè més que una carrera és una aventura personal. Es pateixen moments d’eufòria i de declivi, tant físics com mentals. Instants de defalliment, d’intens somni. És fonamental tindre sort i no lesionar-se, i ser fort psíquicament per a superar-ho tot.
– També t’ha donat per pujar edificis.
– En 2003 vaig intervindre per primera vegada en una prova d’este tipus. Va ser al Bali de Benidorm. Vaig estar tres anys com a participant i després vaig entrar a formar part de l’equip d’organització, i des de fa quatre anys l’organitze jo en solitari. A més he pres part en diverses pujades verticals, com la famosa Valtellina als Alps italians, en la que es pugen 500 metres de desnivell en només 800 metres de recorregut. Són 2.713 escalons, els últims 500 al 95 per cent de pendent, una autèntica paret. També he participat en el campionat d’Europa durant dos anys consecutius, en el que es pugen tres torres en tres països diferents durant tres dies consecutius.
– Què serà el pròxim?
– No ho sé. De moment aniré a un Ultra a Jaén, i em motiva fer el Tor des Geants, 330 quilòmetres amb 26.000 metres de desnivell positius. Una altra bogeria que possiblement faça algun any.
