Carlos Bueno
L’última legislatura ha sigut mogudeta a tots els nivells, no solament a l’estatal i autonòmic, com és evident, sinó també al municipal. A Algemesí, la majoria aconseguida en les urnes pel PP no va ser suficient per a governar, i PSPV i EU es van unir per a fer-se amb el control de l’ajuntament gràcies al suport de Més Algemesí, un grup format per gent de Compromís, Esquerra Republicana i el Bloc Nacionalista entre altres partits.
No obstant això, i encara que el seu líder sempre ho va negar, Més Algemesí no es va conformar amb un paper secundari en el consistori i sempre va semblar tindre en ment pujar-se al carro de l’equip de govern. Per a això va utilitzar les armes que tenia al seu abast, que no eren altres que fer una oposició dura que a vegades va semblar posar a prova la resistència de l’aliança entre socialistes i comunistes. Finalment tot va quedar com s’havia pactat des del principi, amb els populars i els de Bermúdez fent oposició “juntos pero no revueltos”, vull dir que sempre van intentar deixar clar les seues inqüestionables diferències.
Així les coses els encreuaments dialèctics entre els uns i els altres i els altres i els de més enllà va acabar resultant d’allò més entretingut. Hi han hagut acusacions dures a través de notes de premsa i també cara a cara en els plens. Es va aparcar l’amabilitat per a oferir la besant més agra possible. I la crispació va arribar a transcendir al carrer, almenys entre els qui segueixen el dia a dia de la política local.
Fa uns mesos vaig pensar en oferir una columna del periòdic durant cinc edicions als partits que es presentaran a les pròximes eleccions municipals. Em va semblar una bona idea que tots tingueren l’oportunitat d’expressar les seues idees sobre problemes locals i les possibles solucions que aporten, que transmeteren el seu programa de forma clara i directa a través de cinc temes concrets. El mateix format per a tots i sense avantatges, és a dir, que ningú sabria què havien dit els altres. La iniciativa va caure molt bé i l’acceptació va ser immediata i total, cosa que em va alegrar i satisfer.
Però, com reaccionarien tots els representants polítics junts en la reunió? Havíem de quedar en les oficines de La Veu per a consensuar els cinc temes a tractar, ordenar-los per mesos i concretar dates d’entrega. Pensava que la tensió es podria tallar a la sala de reunions, que hi hauria moments d’embós i de nerviosisme. Res més lluny de la realitat. Afortunadament la trobada va ser d’allò més afectuosa i plaentera. Es van suggerir les diferents propostes, es van argumentar els plantejaments, i l’acord va ser ràpid i unànime, fins i tot va haver temps per a alguna broma.
Personalment vaig eixir encantat que gent amb idees tan diferents fóra capaç de tractar-se de manera tan exemplar. I pense que en eixa direcció hauria de produir-se la pròxima campanya electoral. Els nostres polítics han de ser els primers en donar exemple de respecte i tolerància. Per descomptat que han de denunciar tot allò que pensen que s’ha fet malament, sense pèls en la llengua, però en un to que convide a la reflexió, no a l’odi. A la fi i a la cap tots pretenen el millor per a Algemesí, uns amb més encert que altres, però cap amb mala intenció.
La cordialitat entre polítics és possible, a mi em va quedar més que demostrat en la reunió que vaig mantindre amb ells. Ara és moment que transmeten els seus programes a través dels seus articles i elegància en el tracte durant la campanya. I que eixe exemple es contagie entre la població.
